Aquests dies està tornant a passar: Un partit polític —en aquest cas el PSOE— vol obligar els seus diputats a votar d’una manera determinada —en la propera votació d’investidura de president de govern espanyol— independentment de l’opinió que pugui tenir cadascun d’ells (➪).
Ja hi estem acostumats. Sense anar més lluny, encara no fa tres anys, el mateix PSC, que ara vol desobeir la consigna de vot del PSOE, actuava durament contra alguns dels seus diputats que havien desobeït el seu dictat en el Parlament de Catalunya (➪). I podríem posar exemples de molts altres partits.
Tanmateix, aquesta pràctica és totalment contrària al principi de representació proporcional, al qual se suposa que obeeixen tant el Congrés de Diputats espanyol com el Parlament català.
Com ja hem dit altres vegades en aquest blog, la idea de la representació proporcional és que les diverses opinions existents a la societat siguin presents també a la cambra en qüestió i que aquesta reprodueixi el millor possible les mateixes proporcions que existeixen a tota la societat. El 1789, mesos abans de la Revolució Francesa, Mirabeau ho comparava a la representació que un mapa fa d’un territori, on convé que les distàncies i àrees sobre el mapa siguin tan proporcionals com sigui possible a les del territori.
D’acord amb aquest principi, i tornant al cas del PSOE (en sentit ampli) i la propera votació d’investidura, el normal seria que els vots dels seus diputats es repartissin entre Sí, No i abstenció en les mateixes proporcions que aquestes tres opcions estan presents entre els ciutadans que els van elegir com a representants seus.
Aquests ciutadans no poden ser consultats, perquè enlloc no consta qui són. Els militants sí que haguessin pogut ser consultats, però és ben sabut que aquesta consulta va ser desestimada pel comitè federal del partit. Les úniques proporcions que es coneixen són les de les tres opcions dins del mateix comitè: 139 vots a favor de l’abstenció, 96 a favor del No, i cap vot a favor del Sí (➪). En tants per cent, 59%, 41% i 0%.
Certament, cap preguntar-se si aquestes proporcions són prou fidels a les que hi ha entre els ciutadans que van elegir aquest partit en les darreres eleccions… Suposem, però, que sí que ho fossin. Doncs bé, llavors correspondria que els vots dels diputats del PSOE en la votació d’investidura reproduíssin les mateixes proporcions, la qual cosa es tradueix en 50 abstencions i 35 vots a favor del No.
En lloc d’això, però, la comissió gestora del PSOE mana als seus diputats que tots ells s’abstinguin. En aquesta ocasió, tant un escenari —repartiment proporcional— com l’altre —abstenció en bloc— resulten en la investidura del Sr. Mariano Rajoy. Però en altres ocasions el resultat podria canviar d’un escenari a l’altre.
D’altra banda, la disciplina de vot dels partits xoca frontalment contra el principi general que els diputats han d’actuar segons la seva consciència, sense que els electors, i menys els partits, els puguin donar cap “mandat imperatiu” (➪). De fet, aquest principi és contradit tant per una disciplina de vot unitari com per una disciplina de vot en el sentit de reproduir unes proporcions especificades.
Tot i així, si el sistema electoral és prou proporcional, llavors les opinions pròpies dels diputats ja tendiran, per si soles, a repartir-se de manera similar a les dels seus electors, tant dins de cada partit com a nivell global.
Però quan els partits imposen als seus diputats una postura unitària que realment no existeix, llavors ens desviem de la proporcionalitat. A conseqüència d’això, pot ser perfectament que la decisió de la cambra difereixi de la que prendríem si votéssim directament tota la ciutadania. ❀