En les eleccions municipals del passat 24 de maig de 2015 hi va haver uns quants municipis on es va utilitzar un procediment de llistes obertes. El procediment en qüestió l’estableix la llei electoral espanyola (Llei 5/1985, article 184, modificat per la Llei 2/2011). S’aplica només en els municipis de població inferior a 250 habitants (on és bastant raonable suposar que els electors coneixen directament els candidats). En aquests municipis, cada elector es troba amb una butlleta on hi apareixen els noms de tots els candidats i on se li demana que en marqui un màxim de quatre (dos en el cas de municipis de menys de 100 habitants). En la butlleta els candidats apareixen agrupats segons els partits que els presenten, però l’elector és lliure de combinar candidats presentats per diferents partits.
El nou alcalde d’un poble on es va votar d’aquesta manera m’ha comentat que això “és més democràtic”. I no costa gaire de trobar qui diu que s’hauria de fer així en tots els municipis, encara que no siguin tan petits, i fins i tot en les eleccions parlamentàries. Certament, amb aquesta manera de votar l’elector dóna molta més informació que si només se li permet escollir un sol partit (o coalició), com en els municipis més grans.
Però no n’hi ha prou amb votar d’una manera determinada. Segons quina regla s’apliqui després per a determinar quins candidats resulten escollits, el resultat final pot ser més o menys just o injust. Doncs bé, aquesta segona part la fem realment malament. D’acord amb la llei dalt esmentada, el que es fa és simplement seleccionar els cinc candidats més votats (tres en el cas de municipis de menys de 100 habitants). A primera vista, això està prou bé. Però si pensem una mica veurem que en realitat està molt malament!
D’entrada, és prou curiós que els electors marquin com a màxim quatre candidats quan després es tracta de seleccionar-ne cinc (d’ara endavant deixem de banda el cas de municipis de menys de 100 habitants, on ja hem vist que els nombres concrets són diferents). Certament seria més natural permetre que els electors poguessin arribar a marcar cinc candidats. Però no es fa pas així. Perquè? Vegem-ho amb un exemple. Imaginem que el poble en qüestió està dividit en dos sectors amb punts de vista diferents i que aquests dos sectors comprenen respectivament 120 i 80 electors. Si es permet que cada elector marqui cinc candidats, aleshores podríem tenir 120 vots per uns mateixos cinc candidats a,b,c,d,e i 80 vots per uns altres cinc r,s,t,u,v. Si ara apliquem el criteri que diu la llei —se seleccionen els cinc candidats més votats— resulten elegits els cinc candidats del pimer sector i cap del segon. Aquest resultat és totalment contrari al principi de representació proporcional, al qual se suposa que han d’obeir aquestes i altres eleccions (tal com diu el preàmbul de la mateixa llei). Com que la proporció de 120 a 80 és la mateixa que 3 a 2, en aquest cas un consell de 5 regidors pot assolir una proporcionalitat exacta prenent 3 candidats del primer sector i 2 del segon.
En un intent d’acostar-se a la proporcionalitat, en el segle XIX va sorgir la idea del “vot limitat”, on el nombre de candidats que pot indicar un elector es limita a un valor inferior al nombre de representants que s’han d’elegir. Així, en l’escenari de més amunt podríem tenir 120 vots per a,b,c,d i 80 vots per r,s,t,u, de manera que en seleccionar els cinc candidats més votats sortirien a,b,c,d,r (on hem suposat que l’empat entre r,s,t,u es resol a favor de r). Tot i que aquest resultat dóna representació al segon sector, la proporció que s’obté és de 4 a 1, i no de 3 a 2, com hauria de ser. Però això no és el pitjor. Suposem que els 120 vots del primer sector es distribueixen de la manera següent: 24 a,b,c,d, 24 a,b,c,e, 24 a,b,d,e, 24 a,c,d,e, 24 b,c,d,e. En tal cas, cadascun dels cinc candidats del primer sector obté 96 vots, superant així els 80 vots que obté com a màxim qualsevol candidat del segon sector. Per tant, encara resultarien elegits els cinc candidats del primer sector i cap del segon.
Davant d’això, cal concloure que el vot limitat és summament ineficient com a mètode de representació proporcional. De fet, a finals del segle XIX ja van sorgir mètodes molt millors per a tractar les llistes obertes.
Si hi ha una classificació dels candidats en partits, com suposa la llei espanyola inclús en municipis petits, aleshores els vots que combinen diferents partits es poden fraccionar i repartir entre ells per després aplicar una regla de repartiment proporcional de llistes tancades, com la de D’Hondt o la de Sainte-Laguë, i finalment assignar les places de cada partit als seus candidats més votats. Aquesta manera de tractar les llistes obertes es pot trobar ja en els treballs de Victor D’Hondt de 1878 i 1882 (vegi’s Les obres de Victor D’Hondt). Noti’s que aquest procediment encara opta pels candidats més votats dins de cada partit. Per tant, encara es pot desviar de la proporcionalitat dins d’un mateix partit que contingués diferents punts de vista.
D’altra banda, un bon mètode de llistes obertes no hauria de dependre de l’existència o no de partits. De fet, el principi de representació proporcional és conseqüència d’un altre principi més fonamental que no considera partits sinó individus: cada elector hauria de tenir la mateixa quantitat de representació. Per tant, es tracta que els candidats que s’elegeixen com a representants es puguin distribuir entre els electors de manera que les seves quantitats de representació que obtenen siguin com més iguals millor. Aquesta idea, que es pot concretar de diverses maneres, va ser desenvolupada a finals del segle XIX pel matemàtic suec Edvard Phragmén. Els detalls, força tècnics, han estat estudiats recentment a un recent article del Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques.
Per cert, en el primer dels seus treballs, que data de 1893, Phragmén motiva el seu treball pel fracàs del vot limitat com a procediment de representació proporcional, i com a exemple d’aquest fracàs posa el cas d’Espanya, on el vot limitat va ser adoptat l’any 1876 per a les eleccions municipals i dos anys després es va aplicar també a les eleccions a les corts. Malgrat aquest fracàs reconegut, més d’un segle més tard el seguim utilitzant com si res. I no solament en les eleccions municipals. També en les eleccions al Senat espanyol, als claustres de les universitats, etcètera.
Davant d’això, cal reconèixer que el nostre país mereix un suspens en matèria de mètodes electorals. ❀