Victor D’Hondt (1841–1901)
Victor D’Hondt va donar a conèixer les seves idees i propostes sobre eleccions en dos llibres que van ser publicats respectivament el 1878 i el 1882. Malauradament, són bastant difícils de trobar, de manera que se’ls acostuma a citar sense haver-los consultat. Això no fa justícia a la seva importància històrica, i de fet ha donat lloc a que circulin algunes idees errònies sobre el seu contingut. Com que actualment estan ja en domini públic, ens ha semblat adient de fer-los accessibles a través d’aquesta web:
- [Victor D’Hondt], 1878. La Représentation Proportionnelle des Partis, par un électeur. Bruxelles: Bruylant-Christophe. (visualitzar)
- Victor D’Hondt, 1882. Système Pratique et Raisonné de Représentation Proportionnelle. Bruxelles: C. Muquardt. (visualitzar)
Víctor D’Hondt era professor de dret a la universitat de Gant. De vegades se’l presenta també com a matemàtic. Però sembla que això respon només al component matemàtic dels treballs precedents, que és força elemental. En qualsevol cas, ell no es presentava pas com a matemàtic, sinó com a “doctor en dret”.
Freqüentment s’atribueix a la primera d’aquestes dues obres la que avui coneixem com a regla de D’Hondt. En realitat, però, D’Hondt no va proposar aquesta regla fins el 1882. En lloc d’ella, el 1878 proposava d’usar la regla de les restes majors. Segons explica ell mateix (1882, pàg. 14) aquest canvi es deu a una suggerència de Charles De Brouwer, un altre advocat de Gant, que va fer veure a D’Hondt que la nova regla era més coherent amb la noció de proporcionalitat.
De fet, aquesta qüestió ja s’havia dirimit cent anys abans en un altre context. En efecte, el problema de repartir escons entre partits segons els vots obtinguts és anàleg al de repartir-los abans entre circumpscripcions segons les poblacions respectives. Aquest problema anàleg s’havia plantejat ja el 1792 als Estats Units d’Amèrica, on Alexander Hamilton havia defensat la regla de les restes majors i Thomas Jefferson la mateixa regla de D’Hondt. En aquella ocasió va intervenir el mateix George Washington, el qual va sentenciar a favor de la regla de Jefferson (i D’Hondt) per considerar-la més fidel a la noció de proporcionalitat.
En l’espai de quasibé un segle que hi ha entre Jefferson i D’Hondt, la mateixa regla va ser proposada també per altres autors, concretament: Charles de Comberousse (1860), Gustav Burnitz i Georg Varrentrapp (1863) i François J. F. Cantagrel (1874).
Quan l’electorat es divideix en un gran nombre de circumscripcions petites —és a dir, de pocs escons— aleshores els resultats globals es desvien fàcilment de la proporcionalitat. Això és cert tant per la regla de D’Hondt com per la de les restes majors. Tanmateix, a la pràctica resulta que en aquestes condicions la regla de D’Hondt acostuma a afavorir els partits grans, mentre que la de les restes majors és més equilibrada (hi segueix havent desviacions importants, però de vegades afavoreixen als partits grans i de vegades als petits). Tot i que les desviacions decreixen prou ràpidament en augmentar la mida de les circumscripcions, el fet és que moltes vegades es persisteix en prendre circumscripcions massa petites.
En relació amb això, tot sovint s’ha dit que D’Hondt preferia la nova regla perquè afavoria el seu partit —el partit catòlic, que en aquella època era efectivament gran a Bèlgica—. Tanmateix, els seus raonaments fan creure que el motiu del canvi va ser realment de ser més consistent amb la noció de proporcionalitat. De fet, és molt possible que en aquell moment encara no s’hagués adonat de la tendència de la nova regla a afavorir els partits grans.
En qualsevol cas, el principal objectiu de D’Hondt en les seves obres era explicar i posar en pràctica la noció de representació proporcional en contraposició als sistemes majoritaris.
En llegir aquestes obres es percep una frescor idealista que contrasta amb l’anquilosament actual al voltant d’aquests mateixos mètodes. Així per exemple, avui dia tothom dóna per suposat que la regla de D’Hondt requereix que cada votant es pronunciï per un partit i només un. Tanmateix, D’Hondt no tenia cap problema per donar cabuda a vots “mixtes” (1878, p. 25ss; 1882, p. 32–33, 43–49). Simplement, si un elector dóna una llista que inclou, per exemple, 3 candidats del partit A, 2 de B i 1 de C, aleshores correspon assignar la meitat del seu vot a A, un terç a B i un sisè a C. Res més fàcil!
Butlleta de llista oberta segons D’Hondt 1882
També és interessant adonar-se del sentit amb què D’Hondt usava el terme ‘partit’. Tal com s’usa actualment, el títol del llibre 1878 no acaba de quadrar. Perquè la finalitat d’unes eleccions és donar representació al poble, no a unes determinades associacions. El que passa és que, per a D’Hondt, i els autors d’aquell temps, els ‘partits’ volien dir simplement els diversos sectors de la societat, cadascun d’ells amb unes característiques i idees pròpies. És interessant veure com el mateix Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, reflecteix aquesta evolució del concepte de ‘partit’. En la seva primera edició (1995) encara se’n donava una definició prou propera al que entenia D’Hondt: “Conjunt de persones que segueixen i defensen una mateixa opinió, una línia de conducta, etc.” Tanmateix, la segona edició (2007) va substituir aquesta definició per la següent: “Organització política que té com a objectiu la consecució del poder per tal d’aplicar un programa de govern.” Tot un canvi. ❀