Aquests dies es parla molt de la propera elecció de president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que no hi ha gaire dubte que el candidat més recolzat és Artur Mas, ara per ara no està clar que aquest pugui reunir els vots que es requereixen per resultar elegit. Com s’ha de procedir en un cas així, en què cap candidat té el suport d’una majoria absoluta?
Els grecs i romans ho consideraven una aporia, és a dir, una dificultat lògica insuperable. Si més no, la solució no està en elegir el candidat més recolzat. En efecte, si aquest suport no arriba a la majoria absoluta, llavors és perfectament possible que aquest candidat sigui al mateix temps el més rebutjat. Fins i tot pot passar que sigui rebutjat per una majoria absoluta (vegi’s, per exemple, l’entrada Votacions amb més de dues opcions).
Tampoc serveix de gran cosa el procediment vigent al nostre parlament, que essencialment consisteix en sotmetre a votació un o més candidats per separat, en l’ordre que la presidenta del parlament consideri més oportú, fins que un d’ells tingui més vots a favor que en contra. Si cap candidat té el suport d’una majoria absoluta i cada diputat persisteix en rebutjar qualsevol candidat que no sigui el seu preferit, aleshores aquest procediment no arriba enlloc.
Ja en el segle XIII, Ramon Llull —que considerava aquest problema en el context de l’elecció de l’abat o abadessa d’un monestir— va obrir una via de solució que passa per demanar més informació als electors. Concretament, ell demanava que els electors no es limitessin a indicar el seu candidat més preferit, sinó que en general expressessin la seva preferència entre cada parella de candidats. La manera més natural de fer això és donar un ordre de prioritat, si més no dels candidats més preferits. Aquesta forma de vot s’anomena vot preferencial.
Butlleta de vot preferential de les elections presidencials irlandeses de 2011.
Les caselles de la dreta s’usen per a especificar un ordre de prioritat.
Una altra possibilitat és el vot d’aprovació, on l’elector ha d’indicar tots els candidats que considera acceptables, que en general poden ser més d’un (o no cap). I també té molt de sentit combinar el vot d’aprovació amb unes preferències.
Un cop s’ha votat en aquests termes, aleshores es tracta d’aplicar un procediment que determini quin candidat és el més adient. En el cas del vot d’aprovació, és bastant obvi que correspon elegir el que obté més aprovacions. En el cas del vot preferencial la cosa es complica, ja que hi ha diversos procediments més o menys raonables els quals poden donar resultats diferents. Davant d’això, es fa necessari analitzar acuradament aquests diferents mètodes per veure quina és la seva lògica i si satisfan certes condicions. Aquest tema és objecte d’una recerca molt activa, tant en cercles acadèmics com en diverses organitzacions no governamentals que defensen reformes electorals.
Actualment, el vot preferencial s’usa en l’elecció del president de la república de països com Irlanda i Sri Lanka. El vot d’aprovació s’havia utilitzat antigament a Venècia (dins d’un sistema més complicat). Actualment l’usen algunes societats científiques i darrerament ha estat objecte d’ interessants experiments al voltant d’eleccions reals.
Així doncs, hi ha una varietat de possibilitats dignes de consideració. A banda que també pot ser bastant diferent que el col·lectiu d’electors sigui només el parlament o bé directament tota la ciutadania (per la major expertesa dels diputats o per les desviacions de la cambra respecte a la proporcionalitat i la disciplina de partit). ❀