En molts llocs del món, el sistema electoral comença per dividir el territori en unes quantes circumscripcions. En principi, això hauria de servir per a donar representació a les diverses comunitats territorials en proporció a la seva població. Tanmateix, ja hem vist que en el cas d’Espanya la divisió en circumscripcions perjudica fortament la proporcionalitat del repartiment entre partits. El pitjor és que finalment no serveix per a res, ja que a la pràctica impera una forta disciplina de partit que anul·la qualsevol diferència territorial dins d’un mateix partit.
Davant d’això, seria preferible tenir una sola circumscripció, com fan, per exemple, els dos països del món que encapçalen el rànquing de proporcionalitat (segons la taula A.2 de Farrell 2011). Val a dir que el segon d’aquests països, que és Holanda, utilitza la regla de D’Hondt, la qual cosa demostra que és totalment erroni donar la culpa de les desproporcions a aquesta regla.
Però també hi ha sistemes que se’n surten prou bé en el doble objectiu de la proporcionalitat tant territorial com entre partits. Fins i tot amb circumscripcions relativament petites.
Una manera de fer-ho consisteix en reservar una part dels escons per a assignar-los a nivell global (o regional) en proporció als vots que hagin sobrat a cada partit en el conjunt de circumscripcions. Aquest sistema de múltiples nivells s’usa per exemple a Suècia.
A Alemanya i altres països s’usa l’anomenat sistema mixte, on el repartiment dels escons entre partits es determina a nivell global, però una part dels escons de la cambra —la meitat en el cas d’Alemanya— s’assignen a nivell molt local, en circumscripcions d’un sol escó. De fet, cada elector dóna dos vots, d’una banda, vota per un candidat concret a nivell local, i d’altra banda, vota per una llista de partit a nivell global. El nivell local està format per circumscripcions d’un sol escó, en cadascuna de les quals resulta elegit el candidat que obté més vots. Això es certament contrari al principi de representació proporcional. Tanmateix, la proporcionalitat s’implementa a través del vot a nivell global, el qual determina el nombre d’escons que ha de rebre cada partit. Aquests escons s’omplen primer amb els diputats elegits a nivell local i després es completen a partir de les llistes.
Tanmateix, tot sovint ocorre que el nombre d’escons que ha de rebre un partit és inferior al nombre de diputats d’aquell partit que ja han resultat elegits a nivell local. En tals casos, no hi ha més remei que ampliar la mida de la cambra. I per respectar la proporcionalitat, en principi cal aplicar el mateix factor a tots els partits. Recentment aquest aspecte ha estat objecte de reforma en la llei electoral alemanya (vegi’s per exemple Pukelsheim 2014).
Butlleta de vot de les eleccions parlamentàries alemanyes de 2005. En la columna es vota per un candidat concret a nivell local. A la dreta es vota per una llista de partit a nivell d’un estat federat.
També és força interessant el sistema biproporcional, recentment adoptat per diversos cantons suïssos. En aquest sistema, l’assignació d’escons a cada partit dins de cada circumscripció s’ajusta per tal de servir a la vegada a la proporcionalitat entre partits a nivell global i a un repartiment territorial predefinit (per exemple, proporcional a la població). A canvi d’aquest doble objectiu, es renuncia a la proporcionalitat entre partits dins de cada circumscripció. ❀
Referències
D. M. Farrell, 2011, Electoral Systems – A Comparative Introduction (2nd ed). Palgrave.
F. Pukelsheim, 2014. Proportional Representation. Springer.