A continuació donem un exemple senzill (totalment hipotètic) d’un aspecte de la reforma alemanya del 2013.

Suposem aquest cas: 151 escons, 50 escons de districte, 5 partits A B C D E, que obtenen respectivament 40 3 3 2 2 escons de districte i 250 200 200 200 150 vots de llista.

Amb aquests vots, tant D’Hondt com Sainte-Laguë (com restes majors) donen resp 38 30 30 30 23 escons.

Segons el sistema alemany pre-2013, basta augmentar la cambra a 153 escons, per acomodar els 2 escons directes excessius del partit A.

Tanmateix, això és contrari a la proporcionalitat, perquè el partit A ha rebut 2 escons més del que li correspon segons el nombre de vots (de fet, aquest partit ha “pagat” 250/40 = 6,25 vots per escó, mentre que els altres han pagat respectivament 200/30 = 6,67 (BCD) i 150/23= 6,52 (E) vots per escó).

Davant d’això, el sistema alemany actual augmenta la mida de la cambra fins el primer valor que faci que la regla de proporcionalitat en qüestió doni 40 escons al partit A. Com és de justícia, és molt possible que altres partits també obtinguin més escons. En aquest cas concret, resulta que perquè el partit A rebi 40 escons, cal augmentar la mida de la cambra fins a 160 escons, és a dir 9 més del que estava previst, i el repartiment resultant és de 40 32 32 32 24 escons (amb una proporcionalitat en aquest cas exacta, de 6,25 vots per escó en tots els partits).

Només així es compleix amb l’objectiu que el repartiment global entre partits sigui el que toca segons una sola circumscripció (i la regla de proporcionalitat en qüestió). ❀