Quan un col·lectiu és molt nombrós, aleshores és relativament freqüent que la presa de decisions sigui confiada a un conjunt més reduït de persones, com ara el parlament d’un país o el claustre d’una universitat. Aquest òrgan de representació actua en substitució de tot el col·lectiu. Per tant, convé que sigui el més semblant possible a ell. És a dir, que reprodueixi al millor possible les proporcions entre les diverses opinions i punts de vista que hi ha en tot el col·lectiu. Aquesta és la idea essencial del concepte de representació proporcional.

Suposem, per exemple, que un cert col·lectiu ha d’elegir cinc representants i que es demana a cada individu que proposi cinc noms. A primera vista, pot semblar que correspon escollir els cinc més votats. Però això no té res de proporcional! En efecte, suposem que un 60% dels electors donen els noms A, B, C, D, E, mentre que el 40% restant es pronuncien per X, Y, Z, U, V. Els cinc noms més votats són certament A, B, C, D, E. Però això només reflecteix un sol dels dos sectors que s’observen en el col·lectiu, els quals estan en la proporció de 60 a 40, és a dir de 3 a 2. D’acord amb el principi de representació proporcional, correspondria elegir, per exemple, A, B, C, X, Y, amb 3 representants del primer sector i 2 del segon.

Des d’aquest punt de vista, doncs, la formació d’un òrgan representatiu és un problema bastant diferent de la presa d’una decisió única per a tot el col·lectiu.

Certament, l’exemple precedent és molt especial. En lloc dels percentatges 60% i 40%, en podríem tenir uns altres que no fossin realitzables de manera exacta mitjançant cinc representants d’un o altre sector. D’altra banda, els cinc noms proposats per cada elector podrien variar molt d’un elector a l’altre, de manera que en general no seria gens fàcil distingir diversos sectors d’opinió i mesurar les seves proporcions.

Per tractar el problema de manera general hi ha dos tipus de mètodes. D’una banda, hi ha mètodes que es basen en una agrupació prèvia dels candidats en partits i on els electors voten essencialment en termes d’aquests partits. A aquest tipus pertanyen les regles de repartiment enter, com ara la regla de D’Hondt o la de Sainte-Laguë. D’altra banda, hi ha mètodes en què els electors voten en termes de candidats individuals, sense necessitat que aquests estiguin agrupats en partits. El més conegut d’aquest tipus és el mètode del vot únic transferible. ❀