Les activitats socials sovint plantegen la necessitat de decidir col·lectivament entre diverses opcions. Un exemple típic és un referèndum. Un altre és l’elecció d’una persona —només una— per a representar tot el col·lectiu. El col·lectiu que pren la decisió pot ser tota la ciutadania d’un país, una cambra de representants, el claustre d’una universitat, un òrgan col·legiat, un jurat, etcètera.

Per arribar a aquestes decisions col·lectives cal un procediment que combini adequadament les preferències individuals. Quan només hi ha dues opcions, aleshores el problema és trivial. Però quan les opcions són més de dues, aleshores és més delicat del que sembla a primera vista: Si no hi ha cap opció que compti amb el suport d’una majoria absoluta —la qual cosa és perfectament possible amb més de dues opcions— aleshores qualsevol opció —inclús la més votada— pot tenir una majoria absoluta en contra!

El problema que acabem d’assenyalar apareix quan cada individu es limita a indicar la seva opció més preferida, la qual cosa s’anomena vot uninominal. De manera natural, tot plegat porta a treballar amb expressions més detallades de les preferències individuals. Una possibilitat és el vot preferencial, que permet indicar un ordre de preferència. Una altra possibilitat és el vot d’aprovació, on es poden aprovar múltiples opcions i desaprovar-ne d’altres. També es poden expressar a la vegada unes aprovacions i un ordre de preferència. D’altra banda, també es pot considerar la possibilitat de distingir diversos graus d’aprovació.

Pel que fa al resultat col·lectiu, de vegades pot interessar alguna cosa més que escollir una sola opció. Un ordre de preferència col·lectiu, per exemple, pot tenir una utilitat pràctica per establir uns suplents quan s’està proveïnt un càrrec. D’altra banda, també pot tenir un sentit més conceptual, com en el cas d’un concurs artístic. Similarment, també té sentit el concepte d’aprovació o desaprovació col·lectiva, així com una valoració quantitativa del grau d’acceptació col·lectiva de cada opció.