Cada vegada són més els municipis que implementen la participació directa de la ciutadania en l’elaboració (d’una part) del pressupost. Vegi’s, per exemple, el cas de Tortosa així com la memòria de la Diputació de Barcelona sobre aquest tema. Tanmateix, en general es presta poca atenció al procediment concret de votació i determinació del resultat. En molts casos reals fins i tot costa de trobar especificats aquests aspectes. Una vegada més, s’actua d’una manera massa innocent, sense tenir present que alguns mètodes aparentment raonables de fet no són adequats. A continuació mostrem que efectivament els mètodes habituals tenen certs problemes, alhora que apuntem una possible solució.
En el que segueix suposem que ja han tingut lloc les fases de recollida i filtratge de propostes. Com a resultat d’això, tenim una llista de propostes, i cadascuna d’elles té especificat un preu (inferior a l’import total que s’hagi establert). Ara es tracta de (1) obtenir les opinions dels ciutadans i (2) combinar-les en una decisió col·lectiva. La primera part implica algun tipus de votació i la segona requereix unes regles concretes per a tractar els vots emesos i obtenir un resultat.
La manera de votar
Quant a la manera de votar, la més freqüent en aquest context és el vot limitat: cada ciutadà marca una o més propostes fins a un cert nombre màxim. Alternativament, alguns municipis no limiten el nombre de propostes que pot marcar el votant, però sí el seu import total. D’altra banda, alguns municipis utilitzen el vot preferencial, és a dir que el votant no solament marca unes quantes propostes, sinó que també indica un ordre de prioritat entre elles. A continuació prescindirem d’aquest últim cas, que resulta una mica més complicat. A més d’això, tampoc importarà gaire que hi hagi o no una limitació en el nombre o import total de les propostes que es poden marcar.
La regla de decisió habitual
Considerem ara el procediment per a determinar quines propostes resulten seleccionades. Arribats a aquest punt, se sol donar per suposat que n’hi ha prou amb comptar quants vots té cada proposta i considerar prioritàries les propostes que obtinguin més vots (vegi’s, per exemple, Ref.1, p.93).
Un primer problema
Aquí pot sorgir fàcilment el problema que no es pugui respectar totalment aquest ordre de prioritat a causa de la limitació a no superar l’import total del pressupost. Per exemple, suposem que l’import total del pressupost és de 50.000 € i que les propostes han quedat ordenades així:
| Ordre | Proposta | Import |
| 1 | A | 30.000 € |
| 2 | B | 30.000 € |
| 3 | C | 10.000 € |
| 4 | D | 20.000 € |
| 5 | E | 5.000 € |
En un escenari com aquest no es poden seleccionar les dues primeres propostes, ja que això supera l’import total. I si se selecciona la primera i la tercera llavors no es pot seleccionar la quarta…
Una manera d’eliminar aquest problema és que el preu d’una proposta no pugui passar d’un valor bastant més petit que l’import total del pressupost —les propostes més quantioses s’haurien de dividir en diverses parts— i combinar això amb una flexibilitat suficient de l’import total del pressupost participatiu.
Un problema de fons
Però hi ha un altre problema que és més important, perquè és una qüestió de concepte. Més concretament, és una qüestió de justícia distributiva.
Suposem, per exemple, que l’import total és de 60.000 euros i que hi ha 3 propostes:
| Proposta | Import | Vots |
| A | 60.000 € | 300 vots |
| B | 30.000 € | 200 vots |
| C | 30.000 € | 200 vots |
Suposem també, de moment, que aquests 700 votants són tots diferents. Segons el procediment habitual, s’adoptarà la proposta A, que dona satisfacció a 300 persones. Tanmateix, si s’adopten les propostes B i C es dona satisfacció a 400 persones. Dit d’una altra manera, adoptant aquestes dues propostes, els diners queden més repartits.
Per tant, el que importa no és tant el nombre de vots com el quocient que s’obté en dividir el preu pel nombre de vots. Com més baix sigui aquest quocient, millor.
Suposem ara el mateix escenari però amb una petita diferència: els 200 vots de B i els 200 de C corresponen a uns mateixos votants, però els 300 vots de A corresponen a uns altres votants (de manera que els tres projectes corresponen a un total de 500 votants. En aquest cas, si s’adopten els projectes B i C només es dona satisfacció a 200 persones, menys que el projecte A.
Per tant, no n’hi ha prou amb comptar els vots favorables a cada proposta, sinó que també cal tenir en compte si dues propostes comparteixen o no els mateixos votants.
Una via de solució
Així doncs, el problema és més complicat del que sembla a primera vista. Tanmateix, no és gaire diferent del problema de l’elecció d’un òrgan de representació mitjançant llistes obertes. En lloc d’unes persones que ens representin, ara elegim uns projectes que tenen un cert valor econòmic. Però en els dos casos està present un principi de justícia distributiva: tots els ciutadans tenen el mateix dret a ser representats, i tots ells tenen també el mateix dret a ser beneficiats per les inversions municipals. L’única diferència és que en el cas de formar un òrgan representatiu tots els candidats valen el mateix, mentre que en el cas de les inversions municipals les propostes que es presenten poden tenir valors econòmics diferents.
Malgrat aquesta diferència, els procediments que existeixen per a les eleccions mitjançant llistes obertes (vegi’s l’entrada Representació proporcional sense partits? ) poden ser adaptats fàcilment al cas de candidats amb valors diferents. ❀