Les llistes obertes poden tenir molt de sentit com a mètode de votació. Però s’acostuma a sobreentendre que correspon elegir els candidats que hagin obtingut més vots. I no és pas així! Si més no, si l’objectiu és formar un òrgan de representació.
Suposem, per exemple, que un 60% dels electors defensa un cert objectiu X, però el 40% restant és contrari a X. Com és natural, en les seves llistes els partidaris de X hi posaran candidats que recolzin aquest objectiu. D’altra banda, com que són obertes, és perfectament possible que aquestes llistes no continguin totes els mateixos noms. Entre altres coses, perquè una mateixa idea central pot admetre diverses variants. Així doncs, podem imaginar, per exemple, que una meitat dels partidaris de X, per tant un 30% del total, tendeix a posar uns mateixos noms, i l’altra meitat, és a dir l’altre 30%, tendeix a posar-ne uns altres. D’altra banda, també és perfectament compatible amb el concepte de llista oberta la possibilitat que el sector contrari a X es posi d’acord en votar una mateixa llista totalment diferent de les anteriors. I no és estrany que ho facin així, ja que llavors poden aconseguir més escons. De fet, en l’escenari que hem descrit és perfectament possible que llavors tots els escons vagin a parar als candidats votats per aquest sector (ja que cadascun d’aquests candidats rep un 40% dels vots, mentre que els altres només en reben un 30%). Òbviament, aquest parlament totalment contrari a X no seria gens representatiu de tota la societat, on hi ha un 60% de partidaris de X.
Podem seguir imaginant que, davant d’això, en les següents eleccions els partidaris de X decideixen prescindir de matissos i posar-se d’acord en una mateixa llista. Si ho fessin així, llavors la regla d’elegir els candidats més votats donaria tots els escons als candidats d’aquesta llista. Novament tindríem un parlament monocolor. Ara estaria d’acord amb el punt de vista majoritari. Tot i així, però, tampoc no seria realment representatiu de tota la població, ja que en deixaria de banda un 40%.
Semblaria, doncs, que les llistes obertes no serveixen per a formar un òrgan realment representatiu. I que és inevitable que evolucionin cap a llistes tancades. Però, com veurem tot seguit, en realitat aquests problemes no són deguts a que les llistes siguin obertes, sinó a la regla d’elegir els candidats més votats. En tot cas, el problema és que aquesta regla s’acostuma a sobrentendre sempre que es parla de llistes obertes, la qual cosa és un error.
Si volem que el conjunt elegit sigui realment representatiu de tota la població, llavors aquesta regla no és gens adequada. Perquè no es preocupa de repartir bé entre els electors la representació que proporcionen les persones elegides. Tothom estarà d’acord, això sí, que el candidat més votat, diguem-ne A, ha de ser un dels representants. Però a l’hora de decidir qui l’acompanya, hem de tenir en compte que els electors que han votat A ja tenen representació. En canvi, els altres no. Per tant, a l’hora de considerar un altre candidat B per veure si també l’elegim com a representant, hem de comptar diferentment els vots que inclouen alhora B i A —que ja han obtingut representació— i els que inclouen B però no A —que encara no en tenen.
Aquesta idea es pot desenvolupar de diverses maneres. D’entrada, caldria concretar si les llistes són ordenades o no. Però aquí no entrarem en més detalls, que esdevenen una mica tècnics. El que importa és que existeixen algorismes ben definits que procuren repartir la representació d’una manera el més equitativa possible. Vegi’s l’entrada Representació proporcional sense partits?.
Aquests mètodes es van proposar ja a finals del segle XIX i principis del XX, dins del corrent que llavors hi havia en diversos llocs del mon a favor de la representació proporcional. Malgrat aquesta antiguitat, però, són poc coneguts. Això és una mica sorprenent, però s’explica pel fet que de seguida es va imposar el sistema de partits i les llistes tancades. ❀