A finals del segle XIX el principi de representació proporcional tenia cada vegada més defensors arreu del món. Per implementar-lo s’havien ideat diversos mètodes, ja sigui de llistes de partit (restes majors, D’Hondt), ja sigui de vot únic transferible. En diversos països van sorgir associacions que promovien l’adopció d’un o altre d’aquests mètodes en les seves eleccions parlamentàries. En alguns casos van aconseguir-ho relativament aviat, en el mateix segle XIX. En altres casos, es va trigar més temps. I en alguns casos encara no ho han aconseguit, de manera que el país en qüestió utilitza encara avui un sistema majoritari (habitualment l’elecció mitjançant circumscripcions uninominals).
Espanya va romandre majorment aliena a aquest moviment mundial per la representació proporcional. L’única variació que es va fer en aquell temps respecte al sistema purament majoritari és la utilització del vot limitat, que va ser adoptat el 1876 i que encara s’utilitza en diversos contextos, com ara les eleccions al Senat —4 escons, 3 vots— que no assoleixen ni pretenen cap proporcionalitat.
Una notable excepció a aquesta manca de presència espanyola en el moviment mundial per la representació proporcional és la figura de Mario Navarro Amandi (1857–1895) i els seus Estudios de Procedimiento Electoral (1885). De la biografia d’aquest jurista destaca el fet que va morir molt jove, als 38 anys. Malgrat això, la seva producció inclou diverses obres de relleu (vegi’s la Ref.3).
L’esperit dels Estudios queda ben descrit en aquestes frases del seu pròleg: “apenas se concibe un libro a estas cuestiones dedicado, que carezca del sello de la pasión política, y que no se halle inspirado en las miras estrechas de una agrupación o de un partido. Así es que bien merece consignarse que el autor de estos Estudios ha emprendido rumbos diferentes, proponiéndose en primer y casi único término dar a conocer y vulgarizar doctrinas, principios y sistemas que por desgracia están en nuestro país sobradamente descuidados, y son de la generalidad completamente desconocidos.”
I el contingut no podia estar més al dia, ja que el 9 d’agost del mateix any 1885 Navarro Amandi havia assistit a la Conference Internationale pour la Représentation Proportionnelle, la qual s’havia celebrat a Amberes en el si d’una Exposició Universal. D’aquesta conferència en va escriure també una recensió que va aparèixer publicada mesos més tard (Ref.2). El llibre, però, és molt més complet. De les dues parts que té, la primera està dedicada als fonaments del dret electoral, prestant atenció, per exemple, a la qüestió de la universalitat del sufragi. En la segona part es discuteixen els diversos procediments electorals. Per començar s’examinen els mètodes de caràcter majoritari, ja sigui mitjançant circumscripcions uninominals —de les quals es valora el fet de ser més properes a l’elector— o mitjançant circumscripcions més grans —en el qual cas cada elector pot votar tants candidats com escons tingui la seva circumscripció—. Després examina diversos mètodes que en principi fan possible, però no asseguren, la representació de les minories, els quals anomena mètodes empírics. Aquí inclou el vot limitat, on el nombre de candidats que pot votar un elector es limita a un valor estrictament inferior al nombre d’escons, i en distingeix el cas extrem aquell en què cada elector només pot votar un sol candidat tot i que hi hagi més d’un escó. Finalment, presenta els veritables mètodes de representació proporcional, que ell anomena racionals. Dins d’aquesta categoria, descriu primer els mètodes de vot únic transferible, i després s’ocupa dels mètodes basats en llistes de partit, començant per la regla de les restes majors i acabant amb la regla de D’Hondt (la qual havia estat molt present en la conferència d’Amberes). En relació amb la regla de D’Hondt, inclou la clarificadora interpretació geomètrica que Hagenbach-Bischoff n’havia donat el mateix 1885 (la qual utilitzem nosaltres aquí).
Per cert, Navarro Amandi explica que s’havia assabentat de la proposta de D’Hondt per certs articles secondaris d’aquest autor, però no per la seva presentació original de 1882: “cuyo libro no hemos podido leer por hallarse completamente agotado y no existir en España ningún ejemplar a nuestra disposición.” (Ref.1, p.333, nota). Tot i que realment no se’n deurien imprimir gaires exemplars, la dificultat de trobar-ne algun a Espanya —dificultat que encara persisteix— no deixa de ser il·lustrativa de la desconnexió general espanyola sobre aquests temes a què hem al·ludit més amunt. Dit això, les dues obres cabdals de D’Hondt són accessibles a través d’aquest blog. ❀
Referències
1. Mario Navarro Amandi, 1885. Estudios sobre Procedimiento Electoral. Madrid, Imprenta de la Revista de Legislación.
2. Mario Navarro Amandi, 1885–86. El congreso electoral de Amberes. Revista de España, 107: 565–587 i 108: 193–217.
3. Diccionario de Catedráticos Españoles de Derecho (1847–1943). Navarro Amandi, Mario (1857–1895). [On cal corregir que Navarro Amandi no va morir a Santiago, on tenia plaça de catedràtic de la universitat, sinó a Madrid, on estava de permís per malaltia]
4. C. G. Hoag, G. H. Hallett Jr, 1926. Proportional representation. New York, Macmillan. Hi ha una versió online del Chapter IX. The history of proportional representation with special reference to the United States.
5. D. Caramani, 2000. Elections in Western Europe since 1815. Macmillan.