Recentment, el Consell per la República Catalana ha convocat la sessió fundacional de l’Assemblea de Representants, en la qual es debatrà i votarà el règim electoral que haurà de servir en el futur per elegir aquest òrgan de representació. La proposta que hi ha sobre això contempla que aquest òrgan estigui format per 121 representants. D’aquests, 81 d’ells seran elegits en 26 circumscripcions territorials, la mida de les quals varia entre 1 i 8 representants. Els altres 40 llocs estan reservats a “càrrecs electes”; aquí l’elecció es farà en circumscripció única.
Dels altres aspectes de la proposta, destaca el fet que el procediment formal és independent dels partits polítics. En principi, els candidats es presenten a títol personal. D’altra banda, cada elector pot fer la seva llista, tant en el vot territorial, com en el dels càrrecs electes (en aquest cas la llista està limitada a un màxim de 30 noms). També destaca el fet que el procediment presta especial atenció a la paritat. Però aquí volem cridar l’atenció sobre un altre punt que pot semblar inofensiu però no ho és gens, a saber, que la regla per a determinar qui resulta elegit sigui simplement qui obtingui més vots.
(Seguim el post en forma de diàleg, que és com realment va sorgir)
X Què us sembla la proposta?
Ars Electionis Això d’elegir els “més votats” pot sonar molt natural, però és un greu error a l’hora d’elegir un parlament! Elegir els “més votats” no té res a veure amb la representació proporcional.
X Però són candidats individuals. No hi ha res a proporcionar.
AE Doncs diguem’ho d’una altra manera: Elegir els “més votats” no garanteix pas un resultat realment representatiu. Perquè, per exemple, si hi ha dues tendències i una d’elles és lleugerament més nombrosa que l’altra en moltes circumscripcions, llavors aquesta tendència lleugerament més nombrosa s’ho pot endur quasi tot.
X Ja. Però donades les circumstàncies, s’ha de tirar per una cosa molt simple i trillada.
AE I fer-ho malament?? Que consti que si en lloc de dues tendències n’hi ha tres, llavors una d’elles fàcilment podria endur-se tot el parlament, o quasi, sense tenir ni la meitat dels vots.
X I llavors, com s’ha de fer?
AE Una manera de fer-ho, ideada a finals del segle XIX pel matemàtic suec Edvard Phragmén, es basa en imaginar totes les maneres possibles de repartir cada representant —és a dir, la seva dedicació— entre els seus electors. Com si es tractés d’un pastís. El conjunt de representants s’escull de manera que permeti que la dedicació total de tots ells quedi repartida entre els electors d’una manera el més equitativa possible. És a dir, que els electors quedin representats d’una manera el més equitativa possible (la qual cosa és l’essència del principi de representació proporcional).
X Ho trobo una mica complicat. I utòpic.
AE És utòpic, sí. Però no ho és menys la idea general de que un representant portarà al parlament el punt de vista exacte dels seus electors. I certament és complicat, però no tant per a un ordinador (si més no, en el cas de certes versions quelcom simplificades de la idea de Phragmén).
X S’ha aplicat en algun lloc aquest procediment?
AE Fins no fa gaire a Suècia s’havia usat un procediment d’aquest tipus, però només per a determinar quins representants s’escullen dins de cada llista de partit. Perquè les llistes eren semiobertes: els electors podien modificar-les suprimint candidats i/o canviant l’ordre (tot i que en la pràctica no solien fer-ho). D’alguna manera, la idea de Phragmén va arribar una mica tard, quan ja s’havien imposat les llistes de partit…
Ara hi ha una certa tendència a donar protagonisme als candidats individuals, independentment de si pertanyen a un o altre partit. La qual cosa està prou bé. Però amb els mètodes que acabem d’apuntar no cal renunciar al principi de representació proporcional!
En paraules de Rovira i Virgili (1932, Els Sistemes Electorals, p. 53): “amb el sistema majoritari [elegir els més votats] … la proporció entre els vots i els llocs és filla de l’atzar, capritxosa, sovint absurda … Així [amb el sistema majoritari] és sovint l’atzar, i no pas la voluntat del poble, allò que fa la majoria i allò que governa l’Estat i les corporacions”. ❀