A Catalunya la qüestió de la representació proporcional es va posar sobre la taula el 1909 amb motiu de les eleccions municipals que es van celebrar el 12 de desembre d’aquell any a la ciutat de Barcelona. En aquella ocasió s’elegia només una meitat del consistori, a saber 25 regidors. El procediment utilitzat partia de la divisió de la ciutat en 10 districtes. Cadascun d’ells elegia 3 regidors, llevat d’un districte que només n’elegia 2 i dos districtes que només n’elegien un cadascun. D’altra banda, s’usava el mètode del vot limitat (vegi’s la nostra entrada Llistes obertes? No de qualsevol manera!). Concretament, en els districtes de 3 regidors l’elector només podia marcar 2 candidats, i en els altres només en podia marcar un. Amb aquests ingredients els resultats es poden desviar fàcilment de la proporcionalitat. I així va ser. En particular, el Partit Republicà Radical va obtenir més de la meitat dels 25 escons en joc, concretament 14, tot i que els vots a favor seu constituïen només un 41%. Aquest fet va ser remarcat —amb unes xifres quelcom diferents de les precedents– per Joan Garriga i Massó (ref.1) i per Ferran Agulló i Vidal (ref.2), membres de la Lliga Regionalista, un dels partits perjudicats. Paral·lelament, el Centre Nacionalista Republicà de Barcelona va encarregar un estudi sobre el tema a Antoni Rovira i Virgili, el qual estudi va va ser publicat en una sèrie de cinc articles, i poc després com un opuscle a part, amb el títol La Representació Proporcional en el Sufragi Universal (ref.3).
A més de les eleccions municipals de 1909, un altre fet que portava a interessar-se per la qüestió de la representació proporcional era que en aquell moment aquesta qüestió era objecte d’un intens debat a França. D’altra banda, el 8 de maig de 1910 es van celebrar unes noves Eleccions Generals Espanyoles, la qual cosa va contribuir a mantenir l’interés per la qüestió. Així, el dissabte 16 d’abril de 1910, la Joventut Nacionalista, entitat formada pel jovent estudiós de la Lliga, va organitzar 11 conferències simultànies sobre el tema en diversos ateneus i centres socials de Barcelona (ref.4). I un cop celebrades les esmentades eleccions espanyoles, Lluís Puig de la Bellacasa i Déu, també membre de la Lliga, mostrava de nou les desproporcions entre vots i escons que s’havien produït en la circumscripció de la ciutat de Barcelona i comparava els resultats amb els que hauria donat la regla de D’Hondt (ref.5) (sobre la qual regla reconeixia que no es aquest procediment completament just y exacte, però ho es infinitament més que’l que en l’actualitat seguim ).
A tot això, el juliol del mateix any 1910 la revista setmanal La Cataluña, molt lligada a la Joventut Nacionalista, publicava un número monogràfic sobre La Representación Proporcional (ref.6) del qual se’n va derivar una edició a part amb el mateix títol (que encara no hem pogut consultar).
Però tot això restava lluny de la realitat, on seguia regint la llei espanyola basada en el vot limitat. Abans de la Transició espanyola l’únic moment en què Catalunya va estar a prop d’implementar la representació proporcional va ser en les Eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, les quals es van celebrar el 20 de novembre i van ser convocades el 25 d’octubre. Cinc mesos abans de la convocatòria es publicava un nou opuscle d’Antoni Rovira i Virgili, Els Sistemes Electorals, on trobem escrit el següent: Tot fa creure, doncs, que en el règim electoral de la Catalunya autònoma serà adoptat el principi proporcional (ref.7, p.119). Tanmateix, no va ser així en aquelles eleccions, en les quals encara es va utilitzar el sistema del vot limitat.
Tant el 1910 (ref.3) com el 1932 (ref.7) l’opinió de Rovira i Virgili sobre la representació proporcional es pot qualificar de “favorable però amb reserves”. En general li reconeixia una major justícia teòrica. Però també assenyalava que en la pràctica una multiplicitat de circumscripcions de mida petita pot danyar molt la proporcionalitat, i que segueix sent possible que un partit aconsegueixi una majoria absoluta d’escons sense tenir-la en vots. Davant d’això, el 1910 es pronunciava a favor de suplementar el sistema electoral amb un mecanisme de referèndums que permeti controlar l’acció del govern directament des de la ciutadania (tal com ja es feia a Suïssa). D’altra banda, el 1932 recomanava un mètode que llavors s’utilitzava a Txecoslovàquia per tal de pal·liar les desproporcions degudes a la multiplicitat de circumscripcions: En cada circumscripció els partits només rebien —de moment— la part entera del nombre d’escons que els corresponia segons la regla de tres; fet això, es reunien les sobres —vots i escons— de les diferents circumscripcions de tot el país (o d’una regió) i s’hi tornava a aplicar una regla de repartiment proporcional entre els partits. (En lloc d’això, avui dia segurament Rovira i Virgili hauria preferit el mètode de proporcionalitat composicional) ❀
Referències
1. Joan Garriga i Massó, 1909. El sufragi propo[r]cional. La Veu de Catalunya, 21 desembre 1909.
2. Ferran Agulló i Vidal, 1910. L’organisació del sufragi universal. La representació proporcional o racional. La Veu de Catalunya, 13 març 1910.
3. Antoni Rovira i Virgili, 1910. La Representació Proporcional en el Sufragi Universal. El Poble Català, 15 març 1910, 17 març 1910, 19 març 1910, 22 març 1910 i 24 març 1910. Posteriorment se’n va publicar una versió a part: Barcelona, Llibreria Espanyola, abril 1910.
4. [Joventut Nacionalista ], 1910. La representació proporcional. Conferències de propaganda. La Veu de Catalunya, 20 abril 1910 (resums de 8 conferències).
5. Lluís Puig de la Bellacasa, 1910. Reforma que s’imposa. La representació proporcional. La Veu de Catalunya, 14 maig 1910, 18 maig 1910 i 25 maig 1910.
6. [Joventut Nacionalista ], 1910. La Representación Proporcional (articles de diversos autors). La Cataluña, núm.145 (16 juliol 1910), p.441–446 i p.447–452. Posteriorment se’n va publicar una versió a part: Barcelona, agost 1910.
7. Antoni Rovira i Virgili, 1932. Sistemes Electorals. Barcelona, Ed. Barcino, maig 1932.