En les propassades eleccions generals espanyoles, el PP s’ha quedat lluny de la majoria absoluta en el Congrés, però no en el Senat, on sí que ha obtingut més de la meitat dels senadors electes. En l’informatiu monogràfic de TV3 sobre la jornada electoral aquesta diferència entre el Congrés i el Senat va ser atribuïda a que aquí els votants han seguit una lògica diferent. Però no és pas així. Tal com veurem en aquesta entrada, de fet els electors han votat molt similarment en les dues cambres. El que segueix una “lògica” diferent és el sistema electoral, que per cert és obsolet (tot i que usa llistes obertes).

A diferència de les eleccions al Congrés, on les circumscripcions tenen assignats més o menys escons segons la seva població, en el cas del Senat se segueix un “criteri” territorial que assigna el mateix nombre de senadors, concretament quatre, a totes les circumscripcions provincials peninsulars. També es tracten com a circumscripcions les illes i les ciutats de Ceuta i Melilla, però aquí el nombre de senadors és inferior.

Una altra diferència important està en la manera de votar i de determinar el resultat. En lloc d’escollir una llista de partit, com en el Congrés, en el cas del Senat l’elector marca candidats individuals, amb total llibertat de triar-los de partits diferents. Concretament, se’n marquen com a màxim tres, és a dir un menys que el nombre de senadors a elegir en aquella circumscripció. Finalment, resulten elegits els quatre candidats que han rebut més vots. Aquest procediment rep el nom de vot limitat. Més avall veurem perquè es fa així.

D’alguna manera, es dóna per suposat que aquí, en les eleccions al Senat, els electors voten en clau territorial i no en clau de partits. Però a la pràctica no és així. En principi, els partits apareixen només com a entitats presentadores de candidats, però aquesta informació acaba dominant el vot. En efecte, si comparem els resultats del Congrés i del Senat per a una mateixa circumscripció, es comprova que per regla general el primer i segon partits més votats per al Congrés reben respectivament tres i un escons del Senat. Això indica que la major part dels electors emplenen la butlleta del Senat amb els tres candidats del mateix partit que han votat per al Congrés.

Així doncs, en termes de partits els electors voten essencialment el mateix, però els resultats són molt diferents! Realment difícil, per no dir impossible, de trobar-hi una justificació. Al contrari, és bastant inevitable de concloure que almenys un dels dos resultats no és gens encertat.

És interessant observar que estem davant d’un procediment de votació mitjançant llistes obertes. En efecte, cada elector és perfectament lliure de combinar els candidats que vulgui.

Però això de donar els escons als candidats més votats és contrari al principi de representació proporcional.

Si els partits presentessin quatre candidats i els electors en marquessin també quatre, llavors encara seria pitjor. En efecte, imaginem que un 51% de l’electorat recolza el partit A i l’altre 49% recolza el partit B. En aquest escenari, els quatre candidats més votats serien tots ells del partit A! El vot limitat intenta evitar això i dóna tres senadors del partit A i un del partit B, en la proporció de 75% a 25%. Tanmateix, això encara està bastant lluny de la proporcionalitat. I encara ho està més en un escenari de tres o més partits molt igualats entre ells, com ha passat en algunes circumscripcions en aquestes eleccions.

El procediment del vot limitat va entrar a Espanya l’any 1876. Encara no havien passat deu anys que ja se’l criticava així: el voto limitado no produce otro resultado favorable a la proporcionalidad de la representación que la de permitir que la alcance una minoría … pero ni consigue que la participación sea proporcional, ni que la alcance más que una sola minoría, ni en fin, que el resultado de la elección sea espejo de la importancia numérica de los partidos (Mario Navarro Amandi, 1885). Però encara l’utilitzem avui dia! I no només en les eleccions al Senat, sinó també en les eleccions municipals en pobles petits, i fins i tot en les eleccions als claustres universitaris.

Una vegada més, una cosa és la manera de votar i una altra el procediment per transformar els vots en un resultat encertat. Per més detalls referim el lector a l’entrada Llistes obertes. ❀