Darrerament han aparegut alguns articles que defensen sistemes electorals basats en circumscripcions uninominals, és a dir, d’un sol diputat. Un d’aquests articles és, per exemple, el de Xavier Roig a ara.cat (amb una segona part).
Considerem les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 27 de setembre de 2015. Quin hauria estat el resultat amb un sistema de circumscripcions uninominals? Evidentment, els detalls dependrien de com s’haguessin fixat les circumscripcions. Però la tònica general està bastant clara. Mirem, si no, el mapa següent, que mostra quina va ser la candidatura més votada en cada municipi de Catalunya:
Com es pot veure, quasibé tot el mapa és d’un mateix color, que correspon a Junts pel Sí. Certament, les circumscripcions no coincidirien amb els municipis, ja que cadascuna hauria de tenir una població el més propera possible a 7.500.000 / 135 = 55.555 habitants. Per tant, típicament serien agrupacions de municipis petits o bé barris o districtes de municipis grans. Tanmateix, per regla general Junts pel Sí seguiria sent la candidatura més votada. Això està força clar en el cas d’agrupaments de municipis petits. En el cas de districtes de municipis grans, en principi no tindria perquè ser així, però el fet és que segueix passant bastant el mateix. Per exemple, en el cas de Barcelona, Junts pel Sí va ser la candidatura més votada en 9 dels 10 districtes municipals de Barcelona.
Així doncs, amb un sistema de circumscripcions uninominals, Junts pel Sí hauria obtingut una majoria aclaparadora dels escons de Parlament, segurament més del 90%. Tot i que només va aconseguir un 40% dels vots.
Tal desproporció entre vots i escons vol dir que uns electors queden molt més representats del compte i altres molt menys, o no gens, la qual cosa atenta contra el principi d’igualtat entre electors. Aquest problema va ser clarament identificat en el segle XIX, en què va sorgir un moviment per posar en pràctica el principi de representació proporcional. Alguns països més o menys importants encara no s’hi han afegit, però això no justifica que nosaltres també ho haguem de fer malament.
És ben cert que només es pot pretendre una proporcionalitat aproximada (ja que estem parlant de nombres enters). Però hi ha procediments que s’hi acosten força. En qualsevol cas, per a acostar-s’hi convé que cada circumscripció tingui assignat un nombre d’escons el més proporcional possible a la seva població i, a més, que aquests nombres d’escons siguin com més grans millor. O sigui, que convé allunyar-se com més millor de les circumscripcions uninominals.
Així doncs, des del punt de vista de la proporcionalitat, sempre és preferible la circumscripció única. Ara bé, llavors entrem en conflicte amb una altra dimensió del problema, que és que sovint es pretén que el parlament d’un país també representi adequadament els seus diferents terrioris, els quals poden tenir interessos diferents. Això complica bastant les coses, però avui dia existeixen diversos procediments relativament exitosos en el sentit de prestar atenció alhora a la proporcionalitat entre partits i a la dimensió territorial (vegi’s La dimensió territorial).
Un d’aquests procediments és el sistema “mixte” d’Alemanya, el qual combina una elecció d’un cert nombre de diputats mitjançant circumscripcions uninominals i un repartiment proporcional basat en una sola circumscripció global. Més concretament, els electors voten per partida doble: d’una banda voten per un dels candidats de la seva circumscripció, la qual informació s’usa per declarar elegit el candidat més votat de cada circumscripció; d’altra banda, voten per un partit, la qual informació s’utilitza per fer un repartiment proporcional a nivell global. Els diputats que resulten elegits a nivell local compten ja com a escons assignats dels partits a què pertanyen, de manera que les llistes de partit s’han d’usar només per tal de completar el nombre d’escons que correspongui segons la regla de repartiment proporcional.
El problema és que tot sovint els diputats d’un partit que són elegits a nivell local són més que el nombre d’escons que corresponen a aquell partit segons la regla de repartiment proporcional. En tals casos, no hi ha més remei que ampliar la mida de la cambra. I per respectar la proporcionalitat, cal aplicar el mateix factor a tots els partits. Els detalls són un tant complicats, i han estat objecte d’una recent reforma de la llei electoral alemanya (vegi’s per exemple Pukelsheim 2014). En qualsevol cas, el resultat és que la fracció de la cambra que és elegida mitjançant circumscripcions uninominals acaba sent inferior al que es pretenia inicialment. Si no es fa així, no es pot respectar la proporcionalitat.
O sigui, que fins i tot el celebrat sistema alemany posa de manifest el conflicte entre representació proporcional i circumscripcions uninominals.
Una altra notícia recent sobre el tema és la publicació de la tesi doctoral de Francisco Camps, ex-president de la Generalitat Valenciana, que també defensa un sistema basat en circumscripcions uninominals. Aplicada a les dades reals de les Eleccions Generals Espanyoles del passat 20 de desembre de 2015, la proposta de Francisco Camps hauria donat al PP 212 escons, en lloc dels 123 que li ha donat el sistema vigent, i dels 100,5 que li correspondrien segons una proporcionalitat exacta.
Segons el mateix Francisco Camps, per poder aplicar la seva proposta n’hi hauria prou amb uns petits canvis en la constitució espanyola: canviar la paraula “provincial” per “uninominal” quan es parla de circumscripcions, i treure la paraula “proporcional”.
En altres paraules, n’hi hauria prou amb retrocedir al segle XIX. ❀
Referències
F. Pukelsheim, 2014. Proportional Representation. Springer.