Tal com explicàvem en aquesta entrada, el sistema mixt compensatori pretèn assolir la proporcionalitat tot mantenint que una part del parlament estigui formada per representants locals: El país es divideix en un cert nombre de districtes. Cadascun d’ells elegeix el seu diputat, un sol, mitjançant un criteri de majoria. Fet això, es té en compte els partits a què pertanyen aquests representants locals i la resta d’escons del parlament es reparteixen entre els diferents partits de manera que el total de cada partit sigui el que correspon segons una regla de proporcionalitat aplicada a uns vots de llista. (Aquí i en el que segueix obviem la possible existència d’una divisió territorial intermitja, que encara complica més les coses).

Tal com explicàvem en aquella entrada, si la part del parlament que es reserva als representants locals és massa gran, llavors pot passar que el nombre d’escons que corresponen a un partit segons els vots de llista sigui inferior als escons que ja ha rebut en forma de diputats de districte.

Lluny de ser una excepció, aquesta situació és habitual a Alemanya, on el parlament té en principi 598 escons, la meitat dels quals es reserven a diputats de districte. Fins el 2013 els escons “supernumeraris” s’acceptaven sense més. Tanmateix, això atemptava contra la proporcionalitat entre vots i escons per als diferents partits. Davant d’això, el 2013 es va aprovar una reforma que essencialment recuperava la proporcionalitat a costa d’augmentar la mida de la cambra. A conseqüència d’això, en lloc de 598 diputats, el 2013 n’hi va haver 631, i el 2017 van ser 709.

Posteriorment, certs estudis basats en enquestes d’intenció de vot alertaven de la possibilitat de valors encara superiors, de l’ordre de 800 o potser fins i tot 900 escons. Davant d’això, l’octubre de 2020 es va tornar a retocar la llei en sentit contrari, en perjudici de la proporcionalitat. Concretament, els partits majoritaris (SPD i CDU/CSU) van acordar de permetre fins a 3 escons supernumeraris (i augmentar la mida de la cambra fins assolir aquesta tolerància). Tot i aquesta concessió, en les darreres eleccions, del 26 de setembre de 2021, la mida de la cambra ha pujat fins a 735 escons (en lloc dels 785 que hauria donat la llei de 2013).

Com no podia ser d’altra manera, els altres partits d’han queixat de la manca de proporcionalitat. Quant a les possibles vies de solució del problema (vegi’s per exemple aquí) d’una manera o altra passen per disminuir la fracció del parlament formada pels diputats de districte. En relació amb això, es considera la possibilitat de reduir el nombre de districtes, de 299 a 280, o potser fins i tot fins a 240. Però això porta al problema gens trivial de redissenyar la divisió en districtes… En qualsevol cas, el problema encara està lluny d’haver quedat resolt. ❀