Siegfried Geyerhahn (1883-1945).
El 1902 proposava una primera versió del sistema mixt compensatori.
El sistema mixt compensatori, popularment conegut com a sistema alemany, combina dos elements de caràcter oposat: (a) la divisió del territori en districtes d’un sol escó, i (b) la proporcionalitat en termes de partits a nivell de tot el territori. Una part de la cambra s’elegeix segons el primer criteri, de manera que cada districte obté un —el seu— representant, mentre que la resta de la cambra s’elegeix o es completa segons el segon criteri, de proporcionalitat en termes de partits.
Alguns països —entre els quals Japó i Rússia— utilitzen un procediment d’aquesta mena, però el criteri de proporcionalitat l’apliquen només a la segona part de la cambra, de manera que en conjunt aquesta pot desviar-se bastant de la proporcionalitat. En lloc d’això, és molt més interessant el que fan altres països —Alemanya, Nova Zelanda, Escòcia i uns quants més— on el criteri de proporcionalitat s’aplica a la totalitat de la cambra, incloent els escons de districte. A continuació ens limitem a aquesta forma de procedir, que, com veurem, admet diverses variacions i no està exempta de problemes.
A més de la denominació “sistema mixt compensatori”, aquest procediment es coneix també com a “sistema mixt proporcional”. A Nova Zelanda en diuen “mixed-member proportional system” i a Escòcia “additional member system”.
Idea general
El primer en proposar un sistema d’aquest tipus va ser el dramaturg austríac Siegfried Geyerhahn; la seva obra sobre el tema data de 1902, quan ell comptava uns 19 anys i era encara estudiant de dret.
Concretament, la seva proposta contemplava que els districtes d’un sol escó determinessin la meitat de la cambra, i que l’altra meitat es completés segons el criteri de proporcionalitat en termes de partits aplicat a tota la cambra. Així, per exemple, si es vol una cambra de 100 escons, el territori es divideix en 50 districtes. Cadascun d’ells elegeix el seu representant. Això es pot fer per majoria simple, o bé per un procediment més elaborat, com ara una doble volta —la proposta de Geyerhahn— o el vot d’aprovació (vegi’s la nostra entrada Eleccions presidencials i similars).
D’altra banda, els vots emesos s’escruten també en termes de partits per tal de determinar un repartiment proporcional —tot el que es pugui— de la totalitat d’escons de la cambra. Aquí Geyerhahn proposava d’utilitzar la regla de D’Hondt, però tampoc hi ha cap problema en considerar les seves alternatives, com ara la regla de Sainte-Laguë (vegi’s l’entrada Repartir escons “proporcionalment”).
Finalment, per a cada partit, es pren el nombre d’escons que li corresponen segons aquest repartiment i se li resta el nombre d’escons de districte que ja ha obtingut; la diferència és el nombre d’escons que encara li resten per omplir amb altres candidats del partit en qüestió. Per determinar aquests últims, Geyerhahn proposava que els candidats d’aquell partit que no havien resultat elegits fossin ordenats segons el nombre de vots obtinguts, i que fossin nomenats els que encapçalessin aquesta llista fins a la quantitat requerida.
Versió de vot doble
En la proposta de Geyerhahn (1902), cada elector elegia només entre els diversos candidats que es presentaven al seu districte. Tanmateix, això implicava automàticament un vot pel partit al qual estava adscrit el candidat en qüestió.
Posteriorment (1925) Richard Thoma va introduir la variació de “vot doble”, actualment vigent a Alemanya i altres països. Aquí la butlleta està dividida en dues parts: en la primera l’elector escull entre els diferents candidats que es presenten al seu districte; independentment d’això, en la segona part elegeix entre els diversos partits que es presenten a nivell global (o regional).
La idea és que a nivell local l’elector es pot sentir millor representat pel candidat d’un cert partit i a nivell global es pot sentir millor representat per un altre partit diferent. També pot passar que tant a nivell local com a nivell global l’elector se senti millor representat per un mateix partit, però aquest no tingui gaires possibilitats d’èxit en aquell districte —recordi’s que en cada districte s’escull un sol representant— de manera que l’elector prefereixi —trobi més “útil”— donar el seu vot de districte a una altra formació amb més possibilitats.
Possibles obstacles a la proporcionalitat i una via de solució
El principal problema del sistema mixt compensatori és que el nombre d’escons de districte obtinguts per un partit pot excedir el nombre total d’escons que li corresponen segons el repartiment proporcional.
Per convèncer-se d’aquesta possibilitat només cal considerar, per exemple, les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, on Junts pel Sí va ser la força més votada en quasibé tots els municipis tot i que només va comptar amb un 40% dels vots (vegi’s l’entrada Circumscripcions uninominals? No, gràcies!)
Una manera de resoldre aquest problema consisteix en augmentar la mida de la cambra (una altra via en la qual no entrarem consisteix en certs procediments que limiten la quantitat d’escons de districte que pot rebre un partit i no permeten que aquesta quantitat excedeixi el nombre d’escons que resulta del repartiment proporcional).
Suposem, per exemple, que el país en qüestió està dividit en 50 districtes i que en 45 d’ells, és a dir un 90%, guanya un mateix partit X el qual ha rebut només un 30% dels vots a tot el país. Suposem, també, que la intenció inicial era una cambra de 100 diputats.
Segons el repartiment proporcional, al partit X li correspondrien 30 escons. Com que ja n’ha rebut 45, tenim 15 diputats més del compte.
Davant d’una situació d’aquest tipus és bastant natural admetre aquests diputats supernumeraris i permetre que la cambra tingui més diputats del previst, en aquest cas 115. Així ho feien a Alemanya fins el 2009. Però era injust. Perquè aquest augment de la cambra beneficia només al partit supernumerari. De fet, els altres resulten perjudicats. En efecte, considerem, per exemple, un altre partit, Y, que també hagués obtingut un 30% dels vots i no fos supernumerari. Aquest partit hauria rebut 30 escons dels 100 que tenia inicialment la cambra. Però finalment aquesta té 115 escons. Per tant, finalment el partit Y té només un 30/115 = 26% de la cambra, en lloc del 30%. En canvi, el partit X, amb la mateixa quota del 30%, puja la seva participació al 45/115 = 39%.
Per a complir amb la proporcionalitat cal augmentar encara més la mida de la cambra. En efecte, per a que els 45 diputats del partit X constitueixin un 30% de la cambra, cal que aquesta tingui 45 x 100/30 = 150 escons. I per suposat, al partit Y, que també havia obtingut un 30% dels vots, li corresponen també 45 d’aquests 150 escons.
Òbviament, si la intenció inicial ja hagués estat d’una cambra de 150 diputats, llavors no hi hagués hagut cap problema. En altres paraules, per a evitar el problema cal que la proporció entre els escons de districte i tota la cambra no superi un cert valor. Més concretament, no ha de superar el quocient entre el percentatge de vots obtinguts per un partit a tot el país i el percentatge de districtes on ha guanyat aquest partit. En l’exemple precedent, aquest valor és 30%/90% = 1/3 (= 50/150). Si la proporció d’escons de districte supera aquest valor, llavors cal augmentar la mida de la cambra fins a assolir aquesta proporció.
En general, com més partits estiguin en joc, més limitada ha de ser la proporció d’escons de districte.
Problemes derivats
Si no es fa cas del problema precedent, llavors sorgeixen altres problemes.
Consideri’s, per exemple, la situació de vot “útil” que hem esmentat més amunt: uns electors s’identifiquen força amb un cert partit minoritari Y, però aquest té escasses possibilitats d’obtenir l’escó de districte, la qual cosa porta aquests electors a donar el seu vot de districte al candidat del partit X, tot mantenint el seu vot global a favor del partit Y. És obvi que això contribueix a que el partit X tingui més escons de districte del compte, la qual cosa pot requerir un augment de la mida de la cambra, tal com hem vist a l’apartat anterior. Doncs bé, si efectivament es dóna aquest cas, i l’augment es limita a acceptar els diputats superumeraris de X, llavors el vot d’aquests electors està comptant més que el d’uns altres electors que, per exemple, hagin donat els dos vots al partit X.
En certes circumstàncies, un augment de la cambra que es limiti a acceptar els diputats superumeraris fins i tot pot arribar a causar que un partit perdi escons a causa de tenir més vots (sic!).
Aquests fenomens no són pas una entelèquia, sinó que a la pràctica han arribat a formar part d’estratègies i consignes de partit (Nova Zelanda, 1996, districte de Wellington Central; Alemanya, 2005, districte de Dresden I).
Divisió territorial intermèdia
Fins aquí hem considerat només una estructura territorial de dos nivells: la totalitat del país i els districtes d’un sol escó. Alguns països que usen el sistema mixt compensatori tenen també una divisió territorial intermèdia.
Alguns d’aquests països, com ara Escòcia, opten per tractar per separat cadascun d’aquests territoris intermedis, amb uns nombres predeterminats d’escons —de districte i totals— en cadascun d’ells. Procedint d’aquesta manera, no es controla la proporcionalitat de partit a nivell de tot el país, la qual es pot veure molt afectada en funció del nombre d’escons que tingui assignat cada territori, especialment si aquests nombres són petits (vegi’s l’entrada Qui té la culpa de les desproporcions?).
Alemanya també té una divisió territorial intermèdia —els Länder— la qual és ben present en el sistema electoral del Bundestag. En particular, les llistes de partit —la segona part del vot doble— són específiques de cada Land. A diferència d’Escòcia, però, el sistema electoral alemany dóna prioritat a la proporcionalitat de partit a nivell global. A canvi, el repartiment final dels escons entre els Länder queda bastant fora de control.
En relació amb això últim, també és cert que Alemanya compta amb una segona cambra —el Bundesrat— expressament destinada a donar representació als Länder. Per tant, les mancances que el Bundestag pugui tenir en relació amb això són relativament admissibles.
La reforma alemanya de 2013
Arran dels problemes esmentats més amunt, el 2013 Alemanya va dur a terme una important reforma del seu sistema d’elecció (del Bundestag). El principal aspecte que va ser revisat és l’augment de la mida de la cambra quan apareixen escons supernumeraris. Tal com hem vist més amunt, per tal de respectar totalment la proporcionalitat pot ser necessari un augment bastant gran. Davant d’això, es va buscar una solució de compromís que permetés un augment més reduït. De tota manera, la solució adoptada és força complicada —en gran part a causa de la divisió territorial intermèdia— i poc eficient (Pukelsheim, secció 13.5).
Nota afegida el 25 de setembre de 2017: Tot i tractar-se d’una solució de compromís, en les eleccions alemanyes de 2017 aquest procediment ha requerit augmentar la cambra de 598 a 709 escons!
Nota afegida el 5 de novembre de 2018: I les previsions a partir de dades provinents de les enquestes d’intenció de vot mostren augments encara superiors, fins a 854 escons! (aquest valor correspon a l’enquesta INSA 05.11.2018)
Sumari
Així doncs, el sistema mixt compensatori combina la proporcionalitat de partit a nivell de tot el país amb l’existència d’uns representants locals. Tal com hem vist, però, no es pot pretendre un nombre massa gran d’aquests últims. Si es demana massa en aquest sentit, llavors el sistema ho contraresta mitjançant un augment, possiblement substancial, de la mida de la cambra. En qualsevol cas, els representants locals han d’estar adscrits a partits. Finalment, no es pot esperar que el sistema mixt compensatori garanteixi un repartiment territorial predeterminat (a no ser que es renunciï a la proporcionalitat a nivell global).
En una altra entrada d’aquest blog desenvolupem un exemple de l’aplicació d’aquest sistema. ❀
Referències
Friedrich Pukelsheim, Proportional Representation, Springer Verlag, 2014. Capítols 2 i 13. (2a edició en preparació)