És ben sabut que el sistema electoral espanyol es desvia molt de l’ideal de proporcionalitat. Per exemple, en les darreres Eleccions Generals al Congrés de Diputats el PP ha rebut el 39,1% dels escons tot i que només ha obtingut el 33,3% dels vots a candidatures (vots vàlids menys vots en blanc), la qual cosa es tradueix en 20 escons més del compte. I en les eleccions anteriors les xifres corresponents van ser respectivament el 35,1% dels escons, el 28,9% dels vots i 22 escons més del compte. En el Senat encara ho fem pitjor, però ho discutim a part, perquè el procediment és molt diferent.

Tot sovint es diu que aquestes desproporcions entre vots i escons del Congrés de Diputats són causades per la regla de D’Hondt i que un canvi a la regla de Sainte-Laguë (o a la de les restes majors) resoldria el problema. Però no és així. La principal causa de les desviacions respecte a la proporcionalitat no és la regla de D’Hondt, sinó el fet que hi hagi moltes circumscripcions de mida massa petita. Encara que ja ho hem comentat en altres llocs d’aquest blog, no estarà de més tornar a mostrar perquè és així.

La mida mitjana de les circumscripcions espanyoles és de 350/52 = 6,7 escons. La mida més abundant és de 4 escons, que en les darreres eleccions era el cas de 10 circumscripcions; a més, hi havia 8 circumscripcions de 3 escons, 7 de 5 escons, 1 de 2 escons i 2 d’1 escó. D’altra banda, actualment els vots es reparteixen majorment entre 4 partits d’àmbit estatal i uns quants més d’àmbit local.

En aquestes condicions, les desviacions respecte a la proporcionalitat són inevitables independentment de quin mètode de repartiment s’estigui utilitzant.

Considerem, per exemple, 3 escons i 5 partits. Suposem que aquests obtenen respectivament 30, 22, 20, 15 i 13 milers de vots. Inclús amb la regla de Sainte-Laguë, el repartiment que s’obté es simplement de 1, 1, 1, 0 i 0 escons. Si ens imaginem el mateix patró en moltes circumscripcions, està clar que llavors els tres partits més grans s’emportarien tots els escons, tot i que els dos més petits sumen un 28% dels vots. I això passaria independentment de la regla utilitzada.

En l’exemple precedent, el partit més beneficiat és el del mig. Considerem ara 4 escons i 2 partits que obtenen respectivament 60 i 30 milers de vots. En aquest cas, tant D’Hondt com Sainte-Laguë com les restes majors donen 3 escons al partit gran i 1 al petit, afavorint tots tres mètodes al partit gran. D’altra banda, amb els mateixos vots però 5 escons, les tres regles donen 3 escons al partit gran i 2 al petit, afavorint ara tots tres mètodes al partit petit.

O sigui, que amb pocs escons no es poden fer miracles: totes les regles donen desviacions respecte a la proporcionalitat, i tot sovint en la mateixa direcció. Aquestes desviacions difícilment superaran un escó, però la repetició de la mateixa desviació en moltes circumscripcions pot resultar en un nombre apreciable d’escons, com en les dades reals que hem donat més amunt.

En canvi, amb una sola circumscripció les desviacions es mantenen molt petites, inclús amb la regla de D’Hondt. Tant és així que Holanda és el segon país del món en grau de proporcionalitat (segons la taula A.2 de Farrell 2011) tot i que utilitza la regla de D’Hondt. Però, a diferència d’Espanya, ho fa amb una sola circumscripció.

Així doncs, la culpa no és de D’Hondt, sinó del fet de tenir moltes circumscripcions de mida massa petita.

A això caldria afegir que a Espanya –i potser encara més a Catalunya– el repartiment previ dels escons entre circumscripcions ja introdueix desviacions importants respecte a la proporcionalitat.

Una altra font de desproporció és el llindar inferior del 3% que s’exigeix separadament en cada circumscripció per tal de poder obtenir algun escó. En les darreres eleccions aquest llindar ha causat que el PACMA no hagi obtingut cap escó en tot l’estat tot i que un repartiment proporcional li hauria donat 4 escons (i que EAJ-PNV, concentrat al país basc, ha obtingut 5 escons amb només 1367 vots més que el PACMA).

A tot això, encara s’hi pot afegir una altra desviació que no queda reflectida en les xifres de vots i escons però que també ocorre en les circumscripcions petites: Tornem a considerar l’exemple de més amunt amb 3 escons i 5 partits preferits respectivament per 30, 22, 20, 15 i 13 milers de votants. A la pràctica no es produiran pas aquests vots. Perquè en prendre consciència de les seves escasses possibilitats, els partidaris de les dues forces minoritàries tendiran canviar el seu vot per un dels partits que sí tenen possibilitats, o bé per l’abstenció (en ambdós casos desvirtuant els vots a favor dels partits més majoritaris).

Noti’s que tots aquests factors addicionals també són independents de la regla que s’utilitzi per a transformar vots en escons.

Tal com comentem en una altra entrada, si es vol cuidar la dimensió territorial sense perjudici de la proporcionalitat, cal fer alguna cosa més que simplement dividir el territori en circumscripcions separades. En aquest sentit és especialment interessant el sistema biproporcional que els darrers anys ha estat adoptat per diversos cantons suïssos (Pukelsheim 2014, Cap. 14). ❀

Referències

D. M. Farrell, 2011, Electoral Systems – A Comparative Introduction (2nd ed). Palgrave.
F. Pukelsheim, 2014. Proportional Representation. Springer.