Elegir els candidats més votats és contrari al principi d’igual dret dels electors d’una mateixa circumscripció a ser representats

1. Maniobres de candidatures conjuntes

En relació amb les properes eleccions generals espanyoles, i més concretament les eleccions al Senat, fa unes setmanes el PSOE i l’anomenat Front Ampli pactaven de presentar candidatures conjuntes en diverses circumscripcions [enllaç]. O sigui, que en moltes circumscripcions l’oferta electoral d’aquestes dues formacions passarà de 3+3 = 6 candidats a només 3. Davant d’això, el PP i Vox van reaccionar amb una maniobra similar: el PP renuncia a presentar candidatura en determinades circumscripcions (incloent Tarragona i Girona) i Vox fa el mateix en altres o hi redueix la seva oferta a un sol candidat en lloc dels 3 més habituals [enllaç]. Al seu torn, això ha motivat que el PSC i els Comuns estenguessin el pacte de candidatures conjuntes a Tarragona, Girona i Lleida, que inicialment n’havien estat excloses [enllaç]. Talment com una partida d’escacs.

Des del punt de vista de l’elector, aquestes maniobres no fan més que reduir l’oferta electoral, de manera comparable, per exemple, a un restaurant que redueix la seva carta. Així doncs, no constitueixen cap avantatge sinó més aviat un perjudici.

Tanmateix, des del punt de vista dels partits resulta que reduir l’oferta comporta més possibilitats d’obtenir escons! Això passa perquè d’una banda, els electors acostumen a marcar tots els candidats d’un mateix partit. I d’altra banda, perquè la llei vigent estableix que s’elegeixin els candidats més votats.

Vegem-ho amb un exemple. Considerem 4 partits A,B,X,Y, amb una certa afinitat respectivament entre A i B i entre X i Y. Cada partit presenta 3 candidats: a1,a2,a3; b1,b2,b3; x1,x2,x3; y1,y2,y3. Suposem que cada elector vota pels 3 candidats d’un mateix partit. Finalment, suposem que els 4 partits reben respectivament els següents percentatges de vots: 31, 29, 21, 19%.

I. En aquest escenari, els 4 candidats més votats i per tant elegits són a1,a2,a3,b1, els 3 del partit més votat i un del segon més votat (el qual suposem que s’ha determinat mitjançant alguna regla de desempat). Així doncs, el partit A aconsegueix un 75% dels escons tot i que només té el 31% dels vots.

II. Suposem ara que els partits X i Y presenten una candidatura conjunta  xy1,xy2,xy3 a la qual s’avenen a votar tant els partidaris de X com els de Y. En canvi, A i B segueixen anant per separat. En aquest cas, cadascun dels membres de la candidatura conjunta X+Y rep 21+19 = 40% dels vots, de manera que els 4 més votats i per tant elegits són  xy1,xy2,xy3,a1. D’aquesta manera, doncs, X+Y ha aconseguit un 75% dels escons, molt per sobre que en l’escenari anterior, tot i que només té el 40% dels vots.

III. Finalment, suposem que A i B també presenten una candidatura conjunta ab1,ab2,ab3. En aquest cas els 4 més votats i per tant elegits són ab1,ab2,ab3,xy1, de manera que A+B ha aconseguit un 75% dels escons, un tant per sobre del seu 60% de vots (i molt per sobre de l’escenari precedent).

Com es pot veure, els resultats varien molt en funció de si es fan o no aquesta mena de maniobres. Tot i que la intenció de vot dels electors es manté essencialment la mateixa. La qual cosa porta a desconfiar totalment que el resultat sigui just.

2. El sistema de vot limitat deixa molt a desitjar

I encara gràcies que s’està utilitzant l’anomenat sistema de “vot limitat”, és a dir, que tot i que l’objectiu és elegir un determinat nombre N de representants, a l’elector només se li permet marcar com a màxim un nombre inferior L de candidats. En el cas concret que estem considerant N=4 i L=3. Si es permetés que l’elector marqués 4 candidats, llavors els partits/coalicions també presentarien 4 candidats i la formació més votada s’enduria tots els 4 escons, encara que la majoria obtinguda fos una majoria simple molt reduïda.

El vot limitat intenta evitar que pugui passar això. Però no és cap meravella: si els partits/coalicions presenten 3 candidats i cada elector marca els 3 candidats d’un mateix partit, llavors el partit més votat s’enduu 3 escons, per petita que sigui la majoria que hagi obtingut, el segon més votat s’enduu 1 escó, i qualsevol altre partit no se n’enduu cap, encara que hagi obtingut un nombre significatiu de vots.

Més encara. De fet, també és possible un altre tipus de maniobra que permet que el partit més majoritari arribi a obtenir tots els 4 escons! Suposem, per exemple, que hi ha dos partits A i X que estan recolzats respectivament pel 60% i 40% dels electors. En tal cas el partit A pot obtenir tots els 4 escons mitjançant la maniobra següent: presenta 4 candidats a1,a2,a3,a4 i dona instruccions als seus electors per a que votin així: 15% a1 a2 a3, 15% a1 a2 a4, 15% a1 a3 a4 15% a2 a3 a4. Com que el partit X només compta amb el 40%, els 4 candidats més votats i per tant elegits són tots els del partit A, que, com es pot comprovar, compten tots ells amb un 45% dels vots.

Les maniobres d aquest tipus, que Rovira i Virgili refereix amb el terme «acaparament», no són una entelèquia purament acadèmica, sinó que se’n coneixen diversos exemples reals [4: p.47–51].

A finals del segle XIX ja havia quedat clar que el sistema del vot limitat era un despropòsit [2: p.227]. El 1909 el diputat francès Alexandre Varenne, en un informe a la Comissió del Sufragi Universal, el qualificava de “mètode primitiu … abandonat de molt de temps ençà” [3: p.18]. A l’any següent Antoni Rovira i Virgili s’exclamava “Pas a Espanya!” [ibidem]. La qual queixa segueix vigent passats més de cent anys! A més de les eleccions al Senat, encara l’utilitzem en les eleccions municipals dels pobles petits i en les eleccions als claustres de moltes universitats espanyoles (algunes de les quals ni tan sols limiten el vot!)

3. L’excusa que el Senat (se suposa que) és una cambra de representació territorial

Segons la Constitució espanyola, “El Senat és la Cambra de representació territorial” [art.69.1]. A diferència del Congrés, on la constitució eestipula que “L’elecció es farà a cada circumscripció atenent a criteris de representació proporcional” [art.68.3], en el cas del Senat la constitució només diu que “els votants de cada província elegiran quatre Senadors per sufragi universal, lliure, igual, directe i secret en els termes que assenyali una llei orgànica” [art.69.2]. La llei orgànica en qüestió és la 5/1985, de Règim Electoral General, que en el cas del Senat estipula el sistema de vot limitat [articles 96.3 i 166.1.a].

El fet, millor dit, la pretensió, que el Senat sigui una cambra de “representació territorial” potser justifica que diferents províncies elegeixin un mateix nombre de senadors, independentment de les diferències de població. Tanmateix, tothom estarà d’acord que dins de cada circumscripció tots els electors tenen el mateix dret a ser representats en el Senat.

A la pràctica, com que els electors acostumen a marcar tots els candidats d’un mateix partit, això implica que els escons obtinguts per cada partit haurien de ser proporcionals als vots obtinguts. Amb 4 escons aquesta proporcionalitat certament no pot ser gaire bona, però com no s’aconsegueix pas és elegint els més votats, ja que aquests candidats més votats fàcilment són redundants en representar els mateixos electors, quan al mateix temps hi ha altres electors que no estan representats per cap candidat.

Dit això, també cal tenir en compte que, en principi, l’elector pot combinar candidats de diferents partits. Tanmateix, existeixen mètodes que permeten tractar aquest escenari tot atenent al principi fonamental que tots els electors tenen el mateix dret a ser representats. Entre aquests mètodes potser el més elemental és el que van proposar els matemàtics suecs Phragmén i Eneström a finals del segle XIX [1]. Per cert, amb aquests mètodes no serveixen per a res les maniobres estratègiques que ara tenen entretinguts als nostres polítics. ❀

Referències

1. Rosa Camps, Xavier Mora, Laia Saumell, 2025. Representació proporcional i llistes obertes. Materials Matemàtics, vol. 2025, núm. 5

3. Antoni Rovira i Virgili, 1910. La representació proporcional en el sufragi universal. Barcelona.

4. Antoni Rovira i Virgili, 1932. Els Sistemes Electorals. Barcelona, editorial Barcino.