Demà se celebren eleccions generals espanyoles. Com en anteriors ocasions, quan acabi la jornada hi haurà algun partit que dirà que ha “guanyat les eleccions”. En aquesta nota volem convèncer el lector que això és un error de concepte.

Possiblement no hi haurà cap partit que aconsegueixi una majoria absoluta. En aquest cas, això de considerar el més votat com a guanyador no s’aguanta de cap manera. Els grecs i romans ja ho veien així. Una obra tradicionalment atribuïda a l’autor hispànic Quintilià dóna el següent exemple: set jutges es pronuncien sobre la pena que s’ha d’imposar al reu en un cas determinat; dos d’ells demanen la ignomínia (escarni públic), uns altres dos opten per l’exili, i els altres tres es pronuncien per la pena de mort. L’opció més votada és la pena de mort, amb tres vots. Tanmateix, és molt possible que els altres quatre membres del jurat —que formen una majoria absoluta— siguin tots ells contraris a aplicar la pena capital. Per tant, aquesta opció no es pot considerar pas guanyadora! Ni cap altra, clar.

Tals situacions són un veritable problema quan cal escollir una sola opció amb exclusió de totes les altres. Però en unes eleccions parlamentàries no es tracta pas d’això, sinó d’elegir els membres d’un òrgan de representació. En aquest context, el que toca fer és combinar les diverses opcions, és a dir, les candidatures, en proporció als vots obtinguts per cadascuna. I això val independentment de si alguna d’elles ha reunit o no una majoria absoluta de vots.

Si els escons es consideren com a unitats indivisibles, llavors, per a reproduir prou bé les proporcions dels vots obtinguts cal disposar d’un nombre prou gran d’escons. En cas contrari, com per exemple en una circumscripció de 3 escons, llavors la possibilitat d’aconseguir una bona proporcionalitat serà més aviat una coincidència. Per exemple, si hi ha 3 escons i els percentatges de vots obtinguts són respectivament 48%, 40% i 12%, llavors el repartiment més adient dels 3 escons és 2, 1, 0, on les proporcions són bastant diferents de les que hi ha entre els percentatges de vots.

El principi de representació proporcional va sorgir fa un parell de segles en contraposició a la tendència que hi havia —i que encara persisteix— a concentrar la representació en els sectors més majoritaris. En el segle XIX es van desenvolupar diversos mètodes per posar en pràctica la proporcionalitat en la mesura que ho permeti el nombre d’escons i la seva indivisibilitat. Entre aquests mètodes (i restringint-nos als procediments que es basen en llistes de partit) hi ha la regla de D’Hondt, la de les restes majors i la de Sainte-Laguë.

Els resultats no sempre són prou satisfactoris. Entre altres coses, perquè les desviacions respecte a la proporcionalitat depenen de diversos paràmetres que no sempre es cuiden adequadament. De vegades hom diria que potser fins i tot es cuiden en sentit contrari. En aquest sentit és especialment important, com hem vist, que les circumscripcions no siguin massa petites.

En teoria, Espanya usa mètodes de representació proporcional. Tanmateix, a la pràctica se segueix pensant en termes de guanyadors i perdedors. I els procediments electorals que s’utilitzen tendeixen a fugir de la proporcionalitat en favor dels partits majoritaris.

Un element d’aquest tipus és, com ja hem vist, el fet que hi hagi moltes circumscripcions de mida petita.

D’altra banda, en certs contextos s’utilitza encara el “vot limitat”, que a finals del segle XIX ja es considerava que tenia molt poc de proporcional. Aquest procediment s’usa en les eleccions al Senat, en les eleccions municipals en pobles petits (vegi’s la nostra nota sobre Llistes obertes) i fins i tot en les eleccions als claustres universitaris.

Una bona mostra de les tendències actuals és la recent proposta del PP de reforma de les eleccions municipals. En particular, proposen que si la candidatura més votada obté almenys el 35% dels vots i la següent no arriba al 30%, aleshores la més votada rebi automàticament un nombre de regidors superior al 50%!

Aquesta regla implementa el que es coneix com a “prima de majoria”, o “de governabilitat”.

Actualment, s’utilitzen procediments d’aquest tipus a Grècia (on tenen la cara de dir-ne sistema de “proporcionalitat reforçada”!), a França, en les eleccions regionals, com les que van tenir lloc la setmana passada, i a Itàlia.

Per cert, el primer en adoptar un procediment d’aquest tipus va ser Mussolini en l’any 1924 (en aquest cas bastava que la candidatura més votada obtingués almenys el 25% dels vots per a que se li donés automàticament les 2/3 parts dels escons).

Crida l’atenció el fet que aquest moviment contrari al proporcionalisme es concentri al sud d’Europa. Com pot ser que més al nord aconsegueixin la governabilitat sense aquests procediments? ❀