Les col·lectivitats organitzades tenen sovint un òrgan de govern de tipus representatiu. A més del parlament d’un país, també són òrgans d’aquest tipus els consistoris municipals, els claustres universitaris, els consells o assemblees de compromissaris d’ONGs, d’ateneus, de clubs esportius, etcètera.

Un òrgan de tipus representatiu té com a finalitat donar participació a tots els sectors del col·lectiu en qüestió, minories incloses, de tal manera que les decisions d’aquest òrgan siguin en principi les mateixes que prendria tot el col·lectiu. Si ens imaginem dues votacions en els mateixos termes, una en tot el col·lectiu i l’altra en l’òrgan en qüestió, de seguida es veu que el resultat serà el mateix sempre que les diverses opinions estiguin presents en les mateixes proporcions en un i altre context. Aquesta situació rep el nom de representació proporcional. Com més ens desviem d’ella, més perill hi ha que les decisions de l’òrgan en qüestió difereixin de les que prendria tot el col·lectiu.

La representació proporcional absoluta és una idealització poc menys que inassolible. Però de vegades ho fem especialment malament. Fins i tot quan ens pensem que ho estem fent bé! L’objectiu d’aquesta nota és insistir en la noció de representació proporcional i posar en evidència un error de concepte que malauradament està molt arrelat.

 

El concepte de representació proporcional

Per evitar aquests errors, cal tenir ben present el concepte i no deixar-se enganyar per noms o aparences. En el segle XVIII, mesos abans de la Revolució Francesa, el comte de Mirabeau comparava la qüestió amb la representació d’un territori mitjançant un mapa. Si volem usar un mapa per a planejar una ruta o lluitar contra un incendi, certament convé que les longituds i àrees sobre ell siguin proporcionals al valor real que tenen aquestes magnituds sobre el territori.

En lloc d’un territori i un mapa, en el cas que ens interessa tenim respectivament un col·lectiu social i un conjunt de representants. Com en el cas dels mapes, el segon és més reduït que el primer. Però a diferència dels mapes, aquí no és qüestió de longituds o àrees, sinó del nombre de persones que tenen una determinada opinió o punt de vista.

Suposem, per exemple, que només hi haguessin quatre punts de vista —A, B, C i D— i que la seva respectiva abundància en tot el col·lectiu fos del 40%, 30%, 20% i 10%. Òbviament, si es vol un total de 10 representants, llavors correspon que n’hi hagi respectivament 4, 3, 2 i 1 de cadascun d’aquests diferents punts de vista.

 

Obstacles aritmètics

Com ho hem de fer en aquest mateix escenari si en lloc de 10 representants en volguessim, per exemple, 11? A quin punt de vista hem d’assignar aquest representant addicional? Si, com s’acostuma a fer, imposem la restricció que tots els representants comptin exactament igual, llavors qualsevol repartiment dels 11 representants entre els quatre punts de vista es desviarà respecte a la proporcionalitat. Hi ha procediments, com la regla de D’Hondt o la de Sainte-Laguë, que aconsegueixen que la desviació sigui mínima en un o altre sentit. Tot i així, que sigui mínima no vol dir que sigui nul·la.

Aquest problema s’agreuja especialment quan el nombre total de representants és molt petit. Per exemple, si en l’exemple precedent se’n volguessin només 3, llavors és inevitable que algun punt de vista no tingui cap representant; si més no, correspondrà que sigui així amb el punt de vista més minoritari. En qualsevol cas, les desproporcions seran importants. Per exemple, si els 3 representants es reparteixen per igual entre A, B i C, llavors A i C tenen exactament el mateix pes en el conjunt de representants, a diferència del que passa en tot el col·lectiu, on A té el doble de pes que C.

 

Més enllà dels partits

Fins aquí pot haver semblat que en lloc de “punts de vista” podríem haver dit “partits”. Certament, els procediments d’elecció mitjançant llistes de partit donen per suposat que es pot identificar una cosa amb l’altra. Però en general hi ha molts més punts de vista que partits.

D’entrada, tenim especificitats de diversos tipus: ètniques, territorials, de gènere, professionals, etcètera.

D’altra banda, a l’hora de decidir entre diverses opcions es pot coincidir en la primera preferència però diferir en les següents, la qual cosa esdevé important en absència de majories absolutes. Per tant, en una decisió que equivalgui a escollir entre els diferents partits —per exemple, per a proveïr un càrrec— hi ha almenys tants punts de vista com maneres d’ordenar tots els partits.

Un cas real on es posa de manifest que hi ha molts més punts de vista que partits són les eleccions municipals mitjançant llistes obertes en els municipis petits: tot i que els candidats són presentats pels partits, molts electors formen la seva llista amb candidats de partits diversos.

 

Un error freqüent

En altres contextos —claustres universitaris, consells o assemblees de compromissaris d’ONGs, d’ateneus, de clubs esportius, etcètera— els candidats no estan adscrits a partits ni a cap mena de classificació anàloga.

Imaginem, per exemple, una ONG que vol elegir 4 representants d’un cert territori (per a formar un òrgan de representació que s’ha dividit prèviament segons el territori). Com ho ha de fer?

Si mirem casos reals, fàcilment ens trobarem amb un procediment del tipus següent: Es publica la llista de candidats; cada elector en selecciona 4 (tants com se’n vol elegir), i es declaren elegits els 4 que han rebut més vots.

Per molt natural i just que sembli, la veritat és que aquest procediment és del tot erroni. Imaginem, per exemple, que en aquell territori hi ha bàsicament dos punts de vista, A i B, els quals tenen un suport respectiu del 60% i del 40%. Com és natural, els electors tendiran a seleccionar candidats del seu mateix punt de vista. Doncs bé, si els electors del punt de vista A fan tots ells una mateixa selecció, llavors els quatre representants elegits seran tots del punt de vista A, quan seria més proporcional, certament, 2 representants de A i 2 de B.

En un intent d’evitar aquest problema, de vegades s’implementa l’anomenat vot limitat: cada elector selecciona només 3 candidats (per exemple), i es declaren elegits els 4 que han rebut més vots. Certament, si tots els electors del sector majoritari fan la mateixa selecció de 3 candidats, el sector minoritari n’obtindrà almenys 1. Tanmateix, en el segle XIX ja es va observar que, amb els valors esmentats del 60% i 40%, el sector majoritari encara pot aconseguir tots els representants (!) si reparteix adequadament els seus noms en les butlletes dels seus electors.

Tot i aquests seriosos inconvenients, aquests mètodes són vigents en moltes de les nostres institucions, des del Senat espanyol a més d’una ONG, passant pels consistoris municipals i els claustres universitaris.

 

Hi ha solucions

En lloc d’aquests mètodes conceptualment erronis, correspon aplicar algun dels que discutim a l’entrada Representació proporcional sense partits? Certament, són més complicats que els de l’apartat anterior. A canvi, però, procuren que l’òrgan elegit sigui realment representatiu, és a dir, que les seves decisions coincideixin de les que prendria tot el col·lectiu. ❀