a l’article

Dues paperetes per a Catalunya

per Jaume López,   ara.cat,   9 gen 2017

L’article advoca pel sistema mixt proporcional, usat en països tan variats com Alemanya, Bolívia, Escòcia, Gales, Hongria, Lesotho, Mèxic, Nova Zelanda i Venezuela. Encara que pot acabar funcionant relativament bé, no està exempt de problemes.

En particular, pot passar que la manera en què quedin assignats els escons “personals” estigui tan lluny de la proporcionalitat que per corregir-ho calgui afegir més escons “de llista” del previst, augmentant per tant la mida de la cambra. Així, en les eleccions alemanyes del 2013 aquests escons addicionals van fer que la cambra actual tingui 631 escons, en lloc dels 598 que eren l’objectiu inicial; i si s’hagués volgut maximitzar la proporcionalitat encara hagués calgut arribar fins a 661 escons! (Pukelsheim 2014, secció 13.5).

En aquest context, el vot útil esdevé especialment perniciós: Considerem un elector que s’identifica amb un cert partit minoritari A; com que d’escons “personals” només n’hi ha un per districte, és natural que aquest elector es vegi conduït a donar el seu vot “personal” a un altre partit B, alhora que mantingui el seu vot “de llista” a favor del partit A; això contribueix a què el partit B tingui més escons “personals” del compte, la qual cosa pot portar a augmentar la mida de la cambra, tal com hem dit més amunt; si efectivament es produix aquest augment, llavors el vot d’aquest elector està comptant més que el d’un altre elector que, per exemple, hagi donat els dos vots al partit B. Aquest fenomen, que ha arribat a formar part de consignes de partit, es pot evitar mitjançant un disseny d’un sol vot “doblement avaluat” (com ha estat plantejat darrerament al Canadà).

L’article a què ens estem referint afirma que amb el sistema mixt alemany “el territori està ben representat”. En relació amb això convindria distingir entre territorialitat i personalització. Pròpiament parlant, el sistema mixt alemany busca la personalització: una part de la cambra s’elegeix (suposadament) amb criteris més personals que de partit. Certament, tots donem per suposat que els districtes uninominals atendran a un criteri de proximitat geogràfica, de manera que la personalització també es pot veure com una atenció al territori.

Tanmateix, per a acabar d’atendre l’aspecte territorial cal tenir en compte també el repartiment territorial dels escons “de llista”. El sistema alemany també s’ocupa d’això en relació amb els seus diversos Länder. De tota manera, en realitat el repartiment final entre ells queda bastant fora de control. Amb aquesta finalitat és molt més adient el sistema biproporcional (vegi’s també Pukelsheim 2014, capítol 14), el qual està dissenyat expressament per tal de respectar alhora un tractament igual dels partits a nivell global, i el repartiment territorial que s’especifiqui.

En tot cas, i tornant a l’aspecte de la personalització, el sistema mixt proporcional no garanteix de cap manera que els diputats elegits, fins i tot els de caràcter “personal”, siguin després immunes a la disciplina de vot del seu partit.

Referència bibliogràfica

Friedrich Pukelsheim, Proportional Representation, Springer Verlag, 2014 (2a edició en preparació).