En el que portem de segle diversos països han revisat el seu sistema electoral amb l’objectiu d’aconseguir una màxima proporcionalitat des del punt de vista dels partits.
Com és sabut, amb una sola circumscripció les regles habituals (D’Hondt, Sainte-Laguë, etc) són prou satisfactòries. Però en presència d’una divisió territorial les coses es compliquen i no costa gaire que la proporcionalitat en surti perjudicada. Les tres propostes que considerem a continuació tenen en comú que, tot i haver-hi una divisió territorial, el repartiment global entre partits és el que s’obtindria amb una sola circumscripció.
Per a més detalls i exemples referim als enllaços que donem en cada cas.
1. El sistema mixt compensatori alemany, reformat el 2013
Com és sabut, el sistema mixt compensatori parteix del sistema majoritari: es divideix el país en un cert nombre de districtes de mida similar i cadascun d’ells elegeix el seu diputat. La proporcionalitat s’aconsegueix mitjançant uns diputats addicionals que provenen d’unes llistes de partit que també se sotmeten a votació; això es fa de manera que en total —inclosos els candidats de districte— cada partit tingui tants escons com li corresponen segons el nombre d’electors que li donen suport (i segons la regla concreta de proporcionalitat que s’hagi establert).
Si la mida total de la cambra no és prou superior al nombre d’escons de districte, llavors passa amb una certa freqüència que a algun partit li corresponen menys escons dels que ja ha rebut en forma de diputats de districte. En tals casos el sistema alemany opta per augmentar la mida de la cambra. Fins a principis d’aquest segle l’únic que es feia al respecte era admetre sense més aquests possibles escons excessius d’alguns partits. Tanmateix, això és contrari a la proporcionalitat, ja que aquests partits obtenien més escons del que els corresponia. Davant d’això, el 2013 es va estipular que cal augmentar la mida de la cambra fins que la regla de proporcionalitat doni resultats superiors o iguals als escons de districte. Vegi’s a part un exemple il·lustratiu.
A tot això s’hi afegeix el fet que Alemanya està dividida en 16 estats diferents —cadascun amb les seves llistes de partit— de manera que també interessa el repartiment dels escons entre aquests diferents territoris. Això ha donat peu a un procediment bastant complicat.
Tot plegat, a la pràctica resulta que la mida de la cambra pot augmentar bastant més del que seria desitjable. En principi es pretén que tingui 598 escons (la meitat dels quals es destinen als diputats de districte). Tanmateix, en les eleccions de 2013 la mida de la cambra va haver d’augmentar fins a 631 escons, el 2017 es va haver d’arribar a 709 escons, i les previsions a partir de les darreres enquestes d’intenció de vot fàcilment donen valors superiors als 800 escons. Davant d’això, no serà d’estranyar que en un futur proper Alemanya reajusti aquest punt del seu sistema electoral.
2. El sistema compensatori suec, reformat el 2015 (estrenat el 2018)
Un altre país que ha reformat recentment el seu sistema electoral en la direcció de maximitzar la proporcionalitat és Suècia. Tot i que no hi ha districtes d’un sol diputat, el sistema suec té un caràcter compensatori similar al d’Alemanya: Dels 349 escons que componen el parlament suec, n’hi ha 39 que es reserven per a compensar desproporcions. Els altres 310 escons es reparteixen entre 29 circumscripcions (la més gran de les quals és el comtat d’Estocolm (sense la capital), que té 39 escons, i la mes petita l’illa de Gotland, amb 2 escons). En cada circumscripció s’aplica una regla de proporcionalitat. Òbviament, aquesta regla no pot fer miracles en circumscripcions petites, com és el cas de Gotland. Tot i això, per als electors d’aquesta illa i altres circumscripcions petites encara té sentit votar per partits amb poques perspectives d’èxit a la seva circumscripció. En efecte, aquests vots compten sempre a nivell global i les possibles desproporcions entre vots i escons poden ser corregides mitjançant els escons compensatoris.
Dit això, l’any 2010 es va donar el cas que els 39 escons compensatoris no eren suficients per aconseguir el repartiment global que correspondria a una sola circumscripció. El problema és essencialment el mateix que hem vist en el cas d’Alemanya. Les correccions necessàries són aquí més petites en termes d’escons —perquè les circumscripcions sueques no es redueixen a un sol escó, com els districtes alemanys— però el nombre d’escons disponibles per a fer aquestes correccions també és més reduït.
A diferència d’Alemanya, a Suècia s’ha optat per no augmentar la mida de la cambra, sinó restar escons als partits que n’havien rebut un nombre excessiu (en comparació amb el repartiment de tots els 349 escons que formen la cambra) i transferir aquests escons als partits deficitaris. En cada cas cal decidir també en quina circumscripció recau aquesta variació, negativa o positiva, d’un escó. Les regles al respecte són prou raonables, però en qualsevol cas el nombre d’escons de cada circumscripció no queda determinat fins al final.
Val a dir que aquesta reforma també ha modificat el valor del primer llindar de la regla d’arrodoniment. Fins ara s’usaven els llindars 0.7, 1.5, 2.5, 3.5… (el primer dels quals difereix del valor 0.5 que té en la regla de Sainte-Laguë) i ara s’usen els valors 0.6, 1.5, 2.5, 3.5… Pel que sembla, aquest canvi també actua en el sentit de fer menys freqüent el cas de partits amb un nombre excessiu d’escons.
3. El sistema biproporcional, adoptat per diversos cantons suïssos des de 2006
(descripció i exemple; un altre exemple)
Segurament la reforma més innovadora és l’anomenat sistema biproporcional, el qual va ser adoptat el 2006 pel cantó suís de Zürich i des de llavors ha estat adoptat també per sis cantons més. Com les dues propostes precedents, aquí també es respecta escrupulosament que el repartiment global entre partits sigui el que s’obtindria amb una sola circumscripció. Tanmateix, i a diferència d’aquelles, aquí es respecta també escrupulosament un repartiment territorial preestablert (així com un nombre total prefixat de diputats). És més, no hi ha cap inconvenient que aquest repartiment territorial preestablert estigui “equalitzat” a favor dels territoris menys poblats; només que en aquest cas deixa de ser adient el terme “biproporcionalitat” i alguns autors prefereixen parlar de proporcionalitat “composicional”.
Per assolir aquest objectiu, el sistema biproporcional tracta les circumscripcions de manera coordinada, i no per separat com és habitual. En altres paraules, els repartiments entre partits i circumscripcions es fan de manera conjunta. Més concretament, el càlcul segueix un procediment que té com a objectiu que els escons i vots de cada partit i circumscripció siguin tant proporcionals com ho permetin els totals predeterminats, tant de partit com de circumscripció.
Observacions finals
Es pot argumentar que aquestes reformes no comporten grans variacions en els percentatges d’escons que obté cada partit. Tanmateix, el que està en joc —i així ho van considerar els tribunals i/o comissions corresponents d’aquests països— no és tant una qüestió quantitativa, sinó el principi d’igualtat entre tots els electors: No pot ser que els votants d’un partit obtinguin més representació per capita que els dels altres; o que superin en nombre als d’un altre partit i en canvi els primers no obtinguin representació i els segons sí.
També és de notar que totes aquestes reformes tenen la particularitat que el repartiment global dels escons entre els partits no depèn en cap manera de com s’hagi dissenyat la divisió territorial. Per tant, totes elles fan inútil que els partits intentin manipular la divisió territorial per afavorir els seus resultats. ❀